A casa de la iaia

Daniela va callar. Sa mare havia pronunciat aquelles paraules d’una manera molt eixuta, quasi enfadada, per fer-li entendre que, d’aquell assumpte, ja no se’n parlava més. Adéu als dies alegres al càmping, adéu a les amigues de l’any passat, adéu a les hores eternes jugant a la platja!

I adéu, també, a les amigues del barri i als xiquets i les xiquetes de l’escola. La seua família abandonava Lugo i se n’anava a Vigo, amb el propòsit d’establir-se a la ciutat del sud. De ben poc li valia que els seus pares parlaren amb entusiasme del pis nou que havien llogat, molt més gran que el de Lugo i amb un gran terrat des d’on es veia la mar. Ni tampoc que li repetiren una vegada i una altra els avantatges que tindrien a Vigo. L’única realitat era que al cap d’unes setmanes estaria en una casa nova, en una escola nova, en una ciutat nova. I no li’n quedava altra que resignar-se davant d’aquell canvi tan gran que amenaçava d’esborrar una bona part del seu món.

–Tenim la mudança contractada per a l’u d’agost i abans hem de recollir tota la vida que hi ha en aquesta casa. Serà cansat, ja tremole de pensar en la faena que ens queda per fer...

La mare li parlava amb aquell posat seriós, eixe que reservava només per als assumptes importants. Què li volia dir?

–Durant els pròxims dies, amb tantes coses a fer, no et podrem atendre. De manera que el pare i jo hem pensat que serà millor que passes la setmana a casa de la iaia. Quan ho tindrem tot arreglat al pis nou de Vigo, anirem a buscar-te.

–I també vindrà Marcos?

–No, Marcos ja és gran. Ens ha d’ajudar a fer el trasllat.

Com que va veure que la xiqueta feia cara de disgustada, sa mare va afegir, en un to més tranquil:

–No faces mala cara. Si només serà una setmana. A la iaia li agradarà veure’t, quan hem parlat per telèfon m’ha dit que li feia molta il·lusió. I també hi ha la tia Vero i Henrick. Crec que ho passaràs molt bé, ja ho veuràs.

Com que sa mare va donar per acabada la conversa, Daniela va abandonar la sala i va córrer a refugiar-se a la seua habitació. Es va estirar damunt del llit i es va deixar portar per la tristor que sentia. Va recordar un dia de Reis de feia uns quants anys, quan havia pogut construir un edifici altíssim amb les peces del joc d’arquitectura que li havien regalat. Ho havia aconseguit! Aleshores va arribar Marcos i, amb la punta del peu, va moure un dels ponts que sostenien l’edifici. La construcció sencera es va ensorrar a l’acte, i totes les peces quedaren escampades per terra. Quina ràbia!

I ara li passava una cosa semblant amb la seua vida. Des que havia nascut, ja feia quasi nou anys, no coneixia una altra casa que la de Lugo. La seua habitació, els seus joguets, el pis per on podia caminar amb els ulls tancats sense xocar contra cap porta. I el barri, les amigues, l’escola, el parc... Tot allò que constituïa el seu món estava a punt de desaparéixer. Li’l canviarien per un de nou, del qual no sabia res.

Nervis, inquietud, por, disgust... Al cap de Daniela només bullien sentiments negatius. Comparada amb aquells canvis, la setmana que havia de passar a ca la iaia Matilde no li semblava gran cosa. No li agradava anar-hi sola, i encara menys a una casa on només vivien adults. Sabia que s’alegrarien de veure-la i que la tractarien a cor què vols, cor què desitges. Però no seria una setmana de vacances; s’assemblaria més al fet d’entrar a una sala d’espera, com la del dentista, només per suportar el pas dels dies i esperar l’arribada del moment en què se n’hauria d’anar cap a Vigo.

Així i tot, s’estimava més estar-se a Mondoñedo. Almenys, retardaria una miqueta el trasllat a la nova ciutat, un territori desconegut on, ho sabia ben bé, s’hauria de sentir tan perduda com un astronauta en un planeta estrany.

El viatge de Lugo a Mondoñedo va durar una miqueta més d’una hora. Daniela coneixia molt bé el camí perquè ja havia anat altres vegades a ca la iaia Matilde. La novetat, aquell viatge, era que l’única companyia era sa mare.

Durant els primers quilòmetres, sa mare va fer tot allò possible per entretindre-la, parlant de qualsevol cosa. Però de seguida, com que la xiqueta no obria la boca, va posar música en la ràdio i la resta del viatge va transcórrer sense que intercaviaren només que unes quantes frases.

La casa de la iaia era als afores de Mondoñedo. Per arribar-hi, calia entrar pel carrer que passa per la part posterior de la catedral i l’edifici del seminari, i continuar per un camí estret que travessa la vall per la part més baixa. De seguida s’arriba a un barri amb nou o deu cases distribuïdes en una mar d’horts i arbres.

La casa de la iaia destacava perquè estava pintada d’un color blau intents, que contrastava amb les altres, d’un color blanc enfosquit pel pas del temps. A més de la planta baixa i del pis primer, a l’edifici hi havia una cambra molt gran, il·luminada per dues claraboies. Es notava que la casa havia sigut reformada feia poc; perquè lluïa una teulada nova, que contrastava amb els terrats més vells de les cases del voltants.

La iaia Matilde devia haver sentit el soroll del cotxe, perquè ja havia eixit a rebre-les a la porta de casa.

‒Benvinguda, Estrella. Com m’alegre de veure’t! ‒la iaia va abraçar la mare de Daniela així que va eixir del cotxe‒. Em pensava que encara tardaríeu una miqueta.

‒És que hi havia molt poc de trànsit ‒va respondre la mare‒. I ara, amb l’autovia nova, s’arriba molt bé.

La iaia va descobrir de seguida la presència de Daniela, que va tardar una miqueta més a baixar del cotxe. Li va allargar els braços oberts i la xiqueta va córrer a abraçar-la. Mmm! Com li agradava l’olor ensucrada de la iaia Matilde!

‒Passeu a la cuina, que faré café. Anit, quan em vau dir que veníeu, vaig fer unes rosques amb nata i em van eixir ben bones. Entreu, que vull que les tasteu.

‒I Vero? ‒va preguntar la mare en seure al voltant de la taula de la cuina.

‒Verónica i Henrick han anat al poble. Hi ha mercat, com cada dimarts. Sempre ho aprofiten per fer la compra més gran de la setmana. Però no deuen tardar molt.

‒Ací et porte aquesta joia, encara que no sé si ve molt contenta‒. Estrella va mirar la seua filla amb afecte, encara que la xiqueta feia mala cara‒. Es quedarà amb vosaltres una setmana, mentre fem el trasllat i arreglem el pis nou. Després, quan ens haurem instal·lat, ja vindrem a buscar-la.

‒Es pot quedar tant de temps com vulga. A nosaltres no ens dona gens de faena. Al contrari, dona gust tindre-la ací.

Després, dirigint-se a la xiqueta, la iaia hi va afegir:

‒Com has crescut! Fa goig veure’t. I això que encara et falten uns mesos per a fer nou anys.

Daniela va somriure, satisfeta per la lloança.