Ja que acostumem a contar històries, vull narrar una aventura que és vertadera sobre un camperol que va caçar dues perdius a prop del tancat on guardava el bestiar. Va desplomar-les amb molta cura i va demanar a la seua muller que les posara al foc i les cuinara, ja que ella sabia preparar-les molt bé.
Mentre la seua dona parava el foc i ho disposava tot per rostir-les a l’ast, el vilatà de seguida se’n va anar a trobar el seu amic, el capellà, per a convidar-lo al banquet. Però va tardar tant, que les perdius estigueren fetes abans que ell tornara. La seua muller, que era molt golafre, les va retirar del foc i no va poder resistir-se a pessigar-ne un trosset. No era una dona ambiciosa ni avariciosa, però li agradava veure acomplits els seus capricis i la veritat és que la carn estava deliciosa... Per això, no tardà a atacar una perdiu i se’n menjà les dues ales.
Després, va eixir al mig del carrer per tal de veure si tornava ja el seu marit. Com encara no el va veure, se’n tornà de seguida i s’empassà la resta de la perdiu d’un mos!
Aleshores, va cavil·lar un moment, i va decidir que també es menjaria l’altra si el seu marit no tornava aviat. De fet, sabia molt bé el que diria si el seu marit li preguntava què havia passat amb les perdius: contestaria que havien arribat dos gats quan les havia retirat del foc i se les havien endut. «Cada gat va agafar-ne una», va pensar de dir, per a lliurar-se de qualsevol reprimenda.
Després va tornar a eixir al carrer per a esperar el seu marit. Però com l’home no apareixia, va començar a pensar en l’altra perdiu que encara no s’havia menjat, i se li va fer la boca aigua. A poc a poc, estava més i més impacient, i va començar a dubtar si no n’agafaria un bocí. Al final, no va poder evitar-ho i va agafar un tros de perdiu, se’l va menjar amb gran delit i després es va xuplar tots els dits.
–Ai de mi! Què en faré? Si m’ho menge tot ara, què diré? És que aquesta perdiu està tan rebona que no puc parar de menjar-ne! M’abelleix menjar-me-la amb tota la meua ànima! Déu vulga que el meu marit vinga ja perquè, si no, no podré resistir-me’n.
Tant va durar aquella espera que la dama no ho va poder evitar i se la va menjar sencera.
El marit no va tardar a arribar a sa casa, i va cridar en veu alta:
–Vinga! Estan ja rostides, les perdius?
–Senyor –digué ella–, pitjor que això, que se les ha menjat el gat!
El pobletà, en sentir allò, va saltar ràpidament i es va llançar corrents darrere del gat de la casa, tot furiós. I li hauria arrancat els ulls si no fos perquè la dona va cridar:
–És broma, és broma! Fuig, fuig! –li va cridar al gat–. Les perdius estan tapades per tal que es mantinguen ben calentetes, home.
–Serà possible! No m’enganyeu d’aquesta manera. Vinga! Doneu-me la meua copa de fusta i les estovalles blanques més boniques que tinguem, que les estendré damunt de la meua capa, i ens n’anirem a dinar a aquell prat.
–Sí, però agafeu abans el vostre ganivet, que no talla gens i cal esmolar-lo. Esmoleu-lo en aquella pedra del pati –va dir la dona.
El vilatà, doncs, que estava famolenc, s’apressà i va córrer amb el ganivet a la mà. En aquell moment, el capellà va arribar a la casa amb la intenció de dinar amb el vilà i la seua dona. Es va trobar primer amb la muller i, en veure-la, va abraçar-la dolçament. Aquella, quan el va veure, li va etzibar, sense més:
–Senyor, fugiu, fugiu! Que no vull trobar-me on vós sigueu deshonrat ni veure com el vostre cos és torturat. Mireu, el meu marit ha sortit allà fora per esmolar el seu ganivet més gran. I diu que us tallarà els testicles si aconsegueix tenir-vos a la vora!
–Que Déu s’apiade de tu! –va dir el prevere–. Però què estàs dient? El teu marit ha anat a cridar-me per a vindre a dinar amb vosaltres. Segons m’ha dit abans, hem de menjar-nos dues perdius que ha caçat hui al matí.
La dona li va contestar:
–Per sant Martí, ací dins no hi ha perdius ni cap altre pardal! M’agradaria que vinguéreu a dinar, però em doldria molt si us passara alguna desgràcia. Mireu allà baix, en aquella pedra, com el meu marit esmola el seu ganivet.
–Ja ho veig –digué el capellà–. Pel meu barret, crec que dius la veritat!
Així, el clergue no va demorar-se a la casa, i va eixir cames ajudeu-me.
En aquell moment, la dona va cridar de seguida el marit:
–Veniu cap ací, senyor meu!
–I ara? Què tens? –va contestar ell.
–Que què passa? Per la fe que us tinc, correu! Afanyeu-vos! Que el capellà ens ha furtat les perdius!
En sentir-ho l’home, descompost, va arrancar a córrer amb el ganivet a la mà darrere del capellà. Quan el va veure, va cridar:
–No us emportareu res, mal amic! Espereu, deixeu-les ací, que encara estan ben calentetes! Mal company sereu, si us les mengeu sense mi!
El clergue, corre que correràs, va capgirar-se i va veure el vilatà adreçant-se cap a ell amb el ganivet a la mà i va pensar que seria ben mort si l’agafava. No es cansava de córrer! I el pobletà, que volia recuperar les perdius, tampoc no deixava de córrer al darrere, perseguint-lo. Però el capellà va ser més ràpid, es va amagar a sa casa i no va obrir la porta a ningú.
Llavors, el vilatà va tornar a la seua i va preguntar a la dona:
–Vinga, digues ara mateix com has perdut les perdius!
Aquella li va contestar:
–Que Déu m’ajude! Tan prompte com el mossén em va veure, em va demanar que, si li tenia bona estima, li mostrés les perdius, que amb molt de gust les contemplaria. I jo el vaig dur justament on les tenia ben tapadetes. Aleshores, sense dir ni pruna, les va agarrar i va pegar a fugir. Jo no vaig córrer darrere perquè vaig pensar que abans us ho havia de fer saber.
I aquell li va respondre:
–D’acord, bé sé que dius la veritat. Deixem-ho estar.
D’aquesta manera foren enganyats el camperol i el seu amic el capellà.
I aquell que s’inventà aquesta història no la volgué allargar més!
