Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L’inici de la Germania

Enric Lluch (Algemesí, 1949) és llicenciat en Història i actualment es dedica exclusivament a la literatura. Ha publicat més d’un centenar de llibres per a infants i joves, alguns d’ells transcrits al sistema braille, traduïts a totes les llengües de l’Estat, al francés, l’anglés, el xinés, el japonés i el turc, entre altres. És membre del Consell Assessor de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

L’inici de la Germania

Aquells homes arribaren a migdia a cavall d’ases d’aquells que deien atzembles. La menudalla, en veure’ls, s’amagà rere dels canyars i les dones tancaren les portes amb els forrellats com sempre feien des que tothom parlava del Rull i dels altres bandolers que venien des dels caminals de la muntanya i assaltaven qualsevol i feien, sempre, malbé.

Emperò, de seguida, s’adonaren que aquells homes no eren bandolers, perquè un d’ells portava un penó brodat. El que semblava manar la colla cridà en la llengua comuna:

–Soc jurat del virrei i busque el vostre amo Martí de Gilabert!

A poc a poc, s’obriren les portes i l’àvia els contestà, també en la llengua comuna, que els homes eren als camps. A més, ella mai no havia vist l’amo, però, pel que havia sentit, potser fora a les planes d’Algualija, on tenia casa i criats.

El jurat cap de colla preguntà:

–Digues, mora: com és que parles com nosaltres?

Emperò, l’àvia no contestà.

Després de beure aigua, els homes del virrei marxaren.

Dos dies després, a poqueta nit, tornaren. No portaven els ases i dos d’ells venien ferits. Demanaren de menjar i beure i un lloc per descansar.

Tot seguit, el jurat digué que volia parlar amb tots els homes del caseriu que l’entengueren.

Llavors, Iussuf ben Palau contestà que, a més d’ell, el podien entendre els seus germans, l’avi Massud i els tres xiquets que duien aigua als pobles grans. Però la gent que havia vingut l’hivern passat de les muntanyes de ponent no l’entendria bé, perquè tan sols sabien parlar el barrejat d’algaravia.

Aleshores, l’home jurat recomanà que calia estar a l’aguait, perquè uns quants traïdors dels pobles grans s’havien rebel·lat contra l’autoritat i els havien atacat a l’eixida d’Alzira, al costat del pont de pedra. A més a més, els traïdors s’havien juramentat en germania i volien quedar-se les terres. Per això, hi havia hagut morts a les alqueries i caserius dels voltants.

En sentir-ho, Massud, per ser el més vell, prengué la paraula:

–Nosaltres treballem les terres que ja treballaven els nostres avantpassats. Fem els pagaments que ens toquen fer i respectem el nostre amo i senyor. Mai no hem dit res ni per a bé ni per a mal i, per això, no podem tenir por del que vosaltres dieu Germanies.

Però el jurat contestà que potser fora millor que, ben aviat, s’emportaren les dones i els xiquets a les muntanyes si volien conservar les seues vides.

Dit açò, tothom callà. Els homes del virrei descansaren una estona i, quan encara era nit fosca, marxaren. Volien tornar a València per contar el que havien vist a les terres de Sukr.

La Germania arribà de bon matí quan ja els homes del caseriu se n’havien anat a treballar els camps de la canyamel.

En veure totes les portes tancades, la Germania les colpejà amb les forques de ferro que portaven. Com que ningú no obria, dos dels agermanats trencaren la porta d’una de les cases, prengueren per les orelles una àvia i el seu net menut i els preguntaren on eren amagats els soldats del virrei.

Pel soroll, s’entreobriren algunes portes i les dones guaitaren temorenques. Mentre, els de la Germania tornaren a preguntar a crits on tenien amagats els soldats del virrei.

Tot d’una, un d’ells s’enrabià de debò i travessà el cos de l’àvia amb la seua forca i es mullà tot de sang. Després, tornà a cridar dient que faria el mateix amb el xiquet i amb tota la gent si no deien de seguida on eren els homes que buscaven.

Els altres, mentrestant, alçaren les forques i també pegaren crits:

–Muiren els moros! Muiren els moros!

Un dels xiquets que feia d’aiguader s’apropà corrent, es deixà caure als peus del que semblava manar la colla i digué que ell havia vist amb els seus ulls el jurat i els soldats del virrei cap a València quan encara era nit fosca.

Tot i això, els de la Germania entraren a totes les cases, fossaren tots els indrets, palparen les dones i les xiquetes i trencaren les gerres i molts canyissos de cuc. Després d’adonar-se que l’aiguaderet havia dit la veritat, es fastiguejaren més encara. Botaren foc a moltes cases i marxaren pel camí de València al mateix temps que pegaven crits contra els amos i contra els creients que els treballaven les terres, tot dient:

–Muiren! Muiren!

De seguida, uns quants xiquets anaren als camps de la canyamel per buscar els homes. En arribar-hi, contaren fil per randa el que havia passat.

Llavors, els homes agafaren les corbelles i tornaren al caseriu. Tots feren per apagar els focs, però una de les cases ja era totalment cremada.

Després, vessaren llàgrimes, es llançaren terra pel llom i es pegaren cabotades contra les soques de les moreres. A la nit soterraren l’àvia al cementeri i tots marxaren a les cases.

Restaren a l’aguait nit i dia durant tres dies. Al quart, veren una colla de soldats armats que venien pel camí dels Benifaium i tothom, de primer, va fugir en direcció a les marjals. Però els nouvinguts alçaren ben alts uns penons molt ben brodats. Per si de cas, els homes del caseriu agafaren les corbelles entre mans i s’hi aproparen a poc a poc.

Uns dels nouvinguts va repicar un tabal i el que semblava el capdavanter feu un ban en la llengua comuna:

–En nom del virrei faig saber que tota la gent d’aquest llogaret resta al seu servei per a lluitar amb totes les forces per la defensa de la terra contra els criminals de les Germanies.

Un home gros que venia amb la colla tallà el pregó tot rient-se:

–Ha, ha, ha! Aquests moros de la merda, parits pel cul dels dimonis no l’entenen, sergent. Seria millor lligar-los ben lligats i pegar-los una bona garrotada entre cap i coll, perquè ens seguiren!

Llavors, Iussuf i, rere d’ell, els altres homes que havien entés el que havia dit l’home gros, feren un pas endavant amb les corbelles enlairades.

Els soldats del virrei, en veure les corbelles, s’esglaiaren força i feren un pas enrere.

Aleshores, Iussuf ben Palau demanà permís per parlar i va dir:

–Soc Iussuf fill dels Palau i entenc el que heu dit. Ningú de nosaltres no coneix el virrei de què ens parleu, però estem disposats a lluitar per la terra i pels nostres fills i tan sols necessitem la benedicció del nostre amo i senyor, Martí de Gilabert.

El sergent contestà:

–Siau benvinguts a la lluita. Cal que sapigueu que el vostre amo i senyor, Martí de Gilabert, va morir fa uns dies a la porta de sa casa d’Algualija a mans de la Germania.

En sentir-ho, el vell Massud vessà llàgrimes pel seu amo i exclamà:

–Combateu-los! Déu els penarà per les vostres mans i els travessarà el cos i us donarà la victòria i guarirà el pit del nostre poble.

Per això, Iussuf i quatre homes més feren part d’una de les colles armades pel virrei. La resta dels homes, les dones i la menudalla restaren al caseriu durant tres dies més. Després, el vell Massud manà que les dones i els menuts marxaren a les terres altes d’Alginet.

Compartir el artículo

stats