Vaig ajudar els pares a fer el trasllat de mobles, roba i les coses personals de cadascú, des del pis, embargat pel banc, a cals avis materns. Hi vaig deixar, ficades en capses, les meues coses personals: fotos, llibres, revistes, dibuixos i aquarel·les, material de pintura... Perquè havia pres una decisió que ja feia temps que meditava: que no volia continuar sent un destorb familiar afegit. Només em vaig endur amb mi la ràbia i la impotència. Angoixat, vaig decidir eixir al carrer, ben armat amb les meues il·lusions i esperances, buscant l’enemic, esperant la victòria. «A per ells sense compassió», anava cridant, «fes la teua pròpia revolució!».
I me’n vaig anar a viure definitivament amb un grup de joves, entre els quals hi havia Unai, un antic company de col·legi, que s’havien constituït en un grup okupa, ecologista, englobat en els moviments antisistema d’esquerra. Aquests grups pretenien canviar l’ordre establit, corregint tots els defectes que, segons ells, eren intrínsecs al sistema capitalista. I és que, en aquells moments de desesperació, hom no pensa que el sistema democràtic que sustenta les institucions puga servir per a canviar les coses.
Tot havia començat feia tres anys quan el pare va ser acomiadat de la faena en l’empresa on treballava i, a causa de la seua edat, cinquanta-un anys, no hi havia hagut manera de trobar-ne una altra d’estable. Només uns jornals esporàdics en les faenes agrícoles, però la mateixa crisi del sector taronjaire no convidava a l’esperança quan molts dels citricultors estaven abandonant el conreu del daurat fruit, que de vegades acabava podrint-se dalt dels arbres. De manera que, entre les despeses habituals i la hipoteca, els diners de l’atur, únics ingressos familiars, es van anar fonent com el gel en ple estiu.
El pis havia costat als pares un gran sacrifici econòmic. Havia sigut la il·lusió de la seua vida després que havíem viscut llogats durant anys en una caseta del Raval. Quan vaig comunicar a la mare la ferma decisió de no anar a viure a cals avis, es va desfer en una mar de llàgrimes, que ningú no entenia com li’n quedaven, ja que feia mesos que no parava de plorar en no veure cap eixida raonable a una situació tan dramàtica, i no vull pensar en els dies de trasllat, que cada cosa que agafava, una foto, un joguet, l’aixovar, la vaixella..., es desfeia en un plor. I ens partia el cor. Em va pregar, «fill, vine-te’n a cals iaios, primer em trauré jo el mos de la boca que et faltarà a tu». El meu pare em va aconsellar, «fill, ves amb compte on et fiques i amb qui t’ajuntes, no tinguem un bon disgust». Però, jo tenia ben clar, en no poder aportar uns diners estables a casa, després d’haver-ho intentat en diverses ocasions, que no volia ser un destorb per als avis que, al cap i a la fi, passaven de la seua pensió i uns pocs estalvis que havien aconseguit venent unes terres, ni per als meus germans, casats i amb fills, que prou faena tenien a tirar la seua família avant.
Jo havia cursat primer de Belles Arts. Des de petit havia mostrat una gran tendència a ratllar papers i a anar traçant formes. De manera que, a una edat primerenca, els pares em van apuntar l’escola municipal de dibuix i pintura. Hi vaig gaudir del mestratge d’un dels grans pintors que té la nostra ciutat. Vaig escollir el batxillerat artístic, al seu temps. Amb tants anys de pràctica, vaig dominar raonablement la tècnica del dibuix i, sobretot, l’aquarel·la. Però havia de formalitzar estudis superiors si volia accedir algun dia a una plaça de professor o bé dedicar-me professionalment a la pintura.
Aquell curs, tot i els escassos recursos econòmics, que ja es feien sentir, els pares em recomanaren que l’acabara, que la despesa ja estava feta i no se sabia mai si les circumstàncies podien canviar i podia continuar els estudis. Durant l’estiu vaig buscar faena a fi de col·laborar en les despeses familiars i procurar-me, si podia ser, la matrícula per a segon curs, en les classes nocturnes. Vaig entrar de cambrer en un bar, però un altercat amb un client borratxo em va obligar a deixar la faena. En vaig buscar en les fàbriques de ceràmica, però la situació, en aquest sector, lluny de millorar, empitjorava dia a dia i tot quedava en falses esperances, «ja t’avisarem, si necessitem algú...». Un amic em digué que son pare, que es dedicava a la jardineria, necessitava algú que l’ajudara per baixa del llogat que portava. Jo, tot i la meua inexperiència i la temporalitat, vaig acceptar la faena. Un mes i mig després, en reincorporar-se el llogat, vaig tornar a quedar-me en l’atur. I ja, res...
La situació era tan greu que vaig llançar la tovallola, tanta il·lusió que havia posat en la meua vocació artística. En no trobar una eixida raonable, desorientat, sense un euro a la butxaca, i albirant un futur ben negre, el meu esperit, de per si tranquil i tolerant, va entrar en rebel·lia contra tot i contra tots, i em vaig refugiar en el grup de joves ecologistes. Unai era el seu líder. Tenia un esperit reivindicatiu, idealista, pacífic, però tenia un caràcter una miqueta imprevisible. «Ací t’hauràs d’acomodar a la disciplina i hauràs de trencar amb els teus amics», em va dir. «Hauràs de deixar de tindre influències estranyes.» Jo ja havia col·laborat amb el grup pintant les parets exteriors i interiors de la vella fàbrica de lleixiu que ocupaven amb uns grafits i fins i tot hi havia conviscut esporàdicament, i li contava a Unai la situació familiar i personal en què em trobava. Ell em repetia una cançó que havia sentit infinitat de vegades: «tio, s’estan fumant el planeta i se’ns fumaran a tots. Has patit en la pròpia carn com han enxampat milers i milers de persones, entre bancs i promotors. Però, quan toquen a foc, els treballadors, a pidolar. A veure si entre tots enderroquem aquesta colla de furta-saquets».
Jo, desesperat, vaig entendre que integrar-me en aquell grup era l’eixida més lògica, atesa la meua situació.
Tot i que estava acostumat a mantindre una higiene diària, a portar una vestimenta convencional, tot fugint de les marques, vaig tindre clar que m’havia d’adaptar a poc a poc a l’estètica del grup, tot deixant-me créixer els cabells i abandonar-los al seu aire, fent-me rastes, potser un convencionalisme més, però la vida estava plena de simbolismes, d’estètiques, i no anava a ser diferent dels meus nous companys. Al cap i a la fi, amb aquella estètica feia entendre el meu estat d’ànim: rebutjar el sistema establit, el consumisme exagerat i els convencionalismes hipòcrites. Vaig donar al meus cabells un aspecte sutjós, em vaig deixar créixer la barba, vaig fer uns esgarros a la roba, em vaig adornar amb objectes extravagants, una pell de conill que vaig trobar en un contenidor i que em vaig penjar a la cintura, un mocador de pirata lligat al cap, i em vaig fer posar dos pírcings, l’un a la cella i l’altre a l’orella dreta. Vaig acabar semblant un pollós.
