Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Els noviets no han d’estar d’acord sempre

Teresa Broseta (València, 1963) és coneguda especialment per la seua obra dedicada al públic infantil i juvenil, tot i que ha escrit també narrativa per a adults. Les seues obres han sigut reconegudes amb diversos premis literaris. Jordi Payà va presentar la secció de l’Oratge durant 24 anys a Canal 9 (RTVV). L’any 2001 va posar en marxa www.oratgenet.com, el primer servidor d’informació meteorològica del territori valencià. És el responsable de la informació meteorològica de Canal 7 TeleValencia.

Els noviets no han d’estar d’acord sempre

Valeri baixa de l’autobús de l’escola i pega a córrer com si el perseguira un bou. Així i tot li arriba ben clara la veu d’Elvira, que li va al darrere:

–No m’esperes, no, antipàtic!

Valeri està a punt de parar en sec, però no ho fa. Sense girar-se, crida:

–És que hui tinc molta pressa!

És una mentida com un cabàs, i està segur que Elvira ho sap perfectament. Nota que les galtes se li fan roges com pebrots, en part per la vergonya i en part per la carrera. I, per dir-ho tot, també per culpa de la calor que fa! Si sembla més agost que octubre...

Arriba al portal al galop i clava el dit en el botó del porter automàtic.

–«Ring, ring, ring, ring, ring!!!»

Al cap d’una estona que se li fa molt llarga, sona la veu irritada de l’àvia Balbina:

–Una mica de paciència, Valeri, que encara no sé volar!

–Perdó! –exclama immediatament Valeri.

Mentre puja l’escala tan ràpid com pot, lamenta la seua impaciència. L’àvia Balbina, que no pot córrer per culpa del maluc desmarxat, s’enfada quan algú li va amb presses. I, ara mateix, l’última cosa que necessita és una àvia enfadada!

Per sort, quan arriba al cinqué pis, veu que l’àvia l’espera amb la porta oberta i un somriure als llavis.

–Què passa, que estàs pixant-te? –pregunta, divertida.

–Exacte! –contesta Valeri, continuant la carrera fins al lavabo. Nota que té la cara encesa en flames. No té gens de pràctica en això de dir mentides!

En eixir del bany, l’àvia l’espera a la porta de la cuina.

–Que no puja hui Elvira a berenar? He fet una coca de llanda que fa olor de glòria! Valeri es mira la punta dels peus i tartamudeja:

–Nn-no, és que, que, és...

Les paraules no li ixen per molt que s’esforce. Tres mentides en una vesprada en són massa!

L’àvia, que se’l coneix com el palmell de la mà, pregunta amb suavitat:

–És que t’has barallat amb ella, fill?

I Valeri, amb un filet de veu, confessa:

–Sí.

–Com és possible, tan amics com sou? –fa l’àvia–. Vine, vine a la cuina i m’ho contaràs mentre berenem... Llàstima de coca, tan a gust com se la menja Elvira...

Valeri arrossega els peus rere ella fins a la cuina, s’escarxofa en una cadira de boga i pregunta:

–Àvia, els noviets han d’estar sempre d’acord en tot, veritat?

L’àvia Balbina esclata a riure:

–No, home, no! Qui t’ha dit això?

–Ningú –fa el xiquet, orgullós–. Ho he pensat jo a soles.

–Ah, sí? –l’àvia talla la coca i pren cadira, interessada–. I per què ho has pensat, això?

Entre mos i mos de coca, Valeri li ho explica:

–Mira el pare i la mare! No estaven mai d’acord i ara ja no són nóvios... Com els pares d’Elvira, que també estan separats. Per això crec que no es pot ser nóvios si no s’està d’acord en tot... Que no és de veres, àvia?

–Anem a pams, Valeri –somriu l’àvia, allargant-li més coca–. Una parella no pot funcionar si no estan mai d’acord en res, en això tens raó. Però no cal que estiguen d’acord en tot i tot el temps, fill meu. Ni molt menys!

–No? –fa Valeri amb uns ulls com taronges.

–Clar que no! Si no, la vida seria un avorriment...

Els ulls de Valeri s’il·luminen. S’havia emportat un bon disgust pensant que Elvira i ell ja no podrien ser noviets mai de la vida. Per això havia baixat de l’autobús a la carrera, fugint d’Elvira, i no l’havia convidada a berenar. Però si l’àvia deia que els noviets no han d’estar d’acord sempre en tot, encara tenia una oportunitat!

L’àvia Balbina, com si li llegira els pensaments, diu aleshores:

–Vinga, Valeri, per què no baixes a parlar amb Elvira? Si feu les paus, encara arribarà a temps de tastar la coca...

Valeri s’alça com un coet, deixa un bes apegalós en la galta de l’àvia i ix de casa a la carrera deixant-se la porta oberta. Sort que Elvira viu justament al pis davall del seu!

«Ring, ring, ring, ring, ring!!!»

Elvira no tarda ni un segon a obrir la porta, com si estiguera esperant-lo. Amb un llampec burleta en els seus ulls blaus com la mar, li amolla:

–Hola, guapo! Ja se t’han passat les presses?

Les galtes de Valeri tornen a cremar, com cada vegada que aquella descarada li diu «guapo». Fent un esforç, murmura:

–Jo... Jo vull que fem les paus, Elvira! I convidar-te a berenar, si és que no has berenat encara!

La rialla d’Elvira rebota per tota l’escala.

–Ai, Valeri, estàs tan graciós!

Valeri s’ofén un poc:

–Però fem les paus o no?

–Sí, home, sí! –torna a riure Elvira–. I també puge a berenar amb tu... no he de pujar? Amb l’oloreta tan bona que fa la coca de l’àvia Balbina...

L’àvia s’alegra molt quan entren junts per la porta de la cuina.

‒Així és com s’arreglen les coses, parlant com les persones!

Elvira va directa a besar-la.

‒Bona vesprada, àvia. No em donaràs un trosset d’eixa coca que fa tan bona olor?

‒Tota la que vulgues! ‒riu l’àvia.

Com sempre, Valeri es queda amb la boca oberta amb la desimboltura d’Elvira.

Mentre l’àvia posa a taula un plat ple de tallades de coca, el xiquet murmura:

‒El cas és que no hem parlat encara de... de...

‒Del motiu de la baralla? ‒fa l’àvia, ràpida.

‒Sí ‒diuen Valeri i Elvira alhora.

‒No passa res ‒assegura l’àvia‒. Heu fet el primer pas, que és voler fer les paus.

‒Això sí ‒diu Valeri.

‒I tant! ‒confirma Elvira.

L’àvia acaricia amb una mà els cabell rogencs i arrissats d’Elvira i, amb l’altra, els llisos i foscos del seu net.

‒Doncs, ara, amb la panxa plena, ja podeu anar al pinyol del cas. Jo no vull ficar-me en les vostres coses, però si puc ser d’alguna ajuda...

‒Clar que sí ‒salta Elvira. No és cap secret, àvia. Hem discutit pel nostre aniversari.

‒Aniversari de nóvios? ‒fa l’àvia, descol·locada.

‒Àvia! ‒crida Valeri, amb tota la sang del cos bullint-li a les galtes. No s’atreveix a alçar els ulls, no siga cosa que Elvira estiga mirant-lo. Es moriria de vergonya!

Elvira riu divertida.

‒Quines coses diu, àvia! No és això. És que els dos fem els anys la mateixa setmana.

‒Mira, això sí que és estar d’acord! ‒exclama l’àvia‒. No creus, Valeri?

Valeri, que ja no sap on ficar-se, troba que l’única solució és parlar clar.

‒És que hem pensat fer una única festa. Total, els convidats són els mateixos! Però no ens posem d’acord en quina classe de festa.

‒Quina ha de ser? ‒fa l’àvia, estranyada‒. Una amb entrepans, i coses de picar, i refrescos, i pastís... O és que això ja no s’estila?

‒Clar que sí! ‒exclama Valeri.

‒En tot això també estem d’acord, àvia ‒diu Elvira‒. El problema és on fer la festa.

‒Dins o fora ‒diu Valeri.

‒Dins o fora de què? Ausades que esteu misteriosos!

‒Que no, que no és cap misteri! ‒protesta Valeri.

‒Jo t’ho explicaré, àvia ‒diu Elvira‒, que Valeri ho fa tot molt difícil.

‒Jo? ‒s’indigna Valeri‒. Deus ser tu!

L’àvia Balbina fa intenció d’alçar-se.

‒Si penseu seguir així, jo me’n vaig. Tinc massa faena per a perdre el temps.

‒No, per favor! ‒exclamen els dos xiquets alhora.

Elvira s’afanya a explicar-se:

‒És que Valeri vol celebrar la festa en casa i jo vull fer-la en el parc. Per això estem tot el dia discutint!

‒I quina necessitat de discutir teniu? ‒diu l’àvia‒. És que no podeu berenar en casa i baixar després a jugar al parc?

Compartir el artículo

stats