Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El donyet

Selma Lagerlöf (Suècia, 1858-1940) va ser una escriptora sueca. Va ser la primera dona guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, que rebé el 1909. Va ser també autora d’obres de teatre i de literatura infantil com La saga de Gösta Berling, El conte d’una mansió o Un conte sobre un conte i altres contes. El meravellós viatge de Nils Holgersson, és un dels grans clàssics de la literatura infantil.

El donyet

Això era i no era un xiquet d’uns deu anys, alt, desmanotat i de cabells rossos com el cànem. El que més li agradava era dormir i menjar, i també fer isetes als animals i a les persones. Li deien Nils Holgersson i vivia al districte de Vemmenhög, al sud de la comarca d’Escània, a Suècia.

Un diumenge de març, amb un magnífic oratge de primavera, els seus pares se n’anaven a missa de dotze i Nils es quedava sol a casa. Què faria, mentre els pares estaven fora? Com que sabien que en faria una de grossa si es quedava desfaenat, li encomanaren que s’aprenguera els sermons del dia, que li’ls preguntarien en acabant. Aquesta vegada el millor era creure els pares.

El xiquet llegia, estovat a la butaca, però s’ensopia i feia becades en la seua lluita contra la soneguera. Finalment, es va acabar adormint.

En despertar-se, va descobrir un bonic espillet en la finestra. Com havia anat a parar allà? Nils es va espantar, per si un lladre havia entrat a la casa i estava regirant-ho tot. De sobte, es va adonar que hi havia una ombra. Amb tanta por com curiositat, va fixar la mirada i va descobrir un donyet que el mirava desafiant. No era més alt que l’ample de la mà. Tenia la cara envellida i sense cap pèl, i vestia levita, calçons curts i barret negre.

Pensat i fet, va enarborar un vell caçapalometes, va atrapar el uendo i va començar a agitar-lo cap ací i cap allà.

El donyet, cansat de tanta dansa, li va suplicar que l’alliberara. A canvi, li regalaria una antiga moneda i una cullera de plata, i una moneda d’or com la tapa del rellotge de son pare.

Abans de soltar-lo, Nils s’ho va repensar i li va exigir grans extensions de terreny i tota classe de coses, com ara haver-se aprés el sermó de memòria quan tornaren els pares. Però l’ambició no és mai una bona consellera. Mentre demanava i demanava, Nils va rebre una formidable galtada, va anar a parar contra la paret i, finalment, va rodar per terra completament grogui

Quan va recobrar el coneixement estava sol, estés a terra. I si s’havia adormit llegint el sermó i tot allò del donyet era un somni? Es va incorporar i es va tocar la cara. Li feia mal. No, no era cap somni! En posar-se dret, s’adonà que la taula i les cadires ara eren enormes. Va alçar el cap, va fixar els ulls de nou en l’espill i va veure sorprés un altre donyet, que vestia com ell, i que l’imitava. Aleshores va comprendre que aquella criatura l’havia encantat i que la imatge que reflectia l’espillet no era de ningú altre: Nils Holgersson s’havia convertit en un donyet.

Es va posar davant de l’espill i va tancar els ulls. Quan els va obrir, continuava sent tan xicotet com adés. Es va posar a plorar, però va comprendre que era inútil esperar. Calia trobar el donyet i fer les paus. La mare deia que aquelles criatures s’amagaven a l’estable i cap allà se’n va anar. De camí, un pardalet va començar a piular a penes va descobrir el xic:

–Tuit-tuit! Mireu Nils, més xicotet que un lil·liputenc! Mireu Cigronet!

Les oques i les gallines, amb els seus cloquejos, el van acaçar cridant fins a ensordir-lo. El xic va buscar empara en Mixet, el gat, però aquest, fent un bot, se li va tirar damunt. Va sentir com les ungles, travessant-li el jupetí i la camisa, se li clavaven en les carns:

–Amb això n’hi ha prou –va dir l’animal–. Només volia que saberes quin dels dos és ara el més fort.

El xicot, corregut i avergonyit, va arribar a l’estable. Només hi havia tres vaques, però se sentia tan gran terrabastall com si en foren trenta: una volia fotre-li una coça, una altra banyegar-lo. Rosa de Maig, la major i més prudent, era la més furiosa.

–Vine –li deia– a rebre la recompensa per totes les llàgrimes que ta mare ha vessat ací per culpa teua.

De sobte, Nils es va adonar d’un fet meravellós: en convertir-se en donyet, podia entendre i parlar amb els animals. Però el que li deien l’entristia. No el volia ajudar ningú. «Més m’estimaria anar-me’n d’ací i que no em veja ningú de la casa», pensà Nils i, en això, va veure un esbart d’ocells migrants. Una oca salvatge, des del cel, va cridar les oques domèstiques:

–Veniu amb nosaltres, veniu! Anem cap a les muntanyes!

Una de les oques joves del corral, un mascle blanc anomenat Mårten, va desplegar les ales amb poca traça. Al final va aconseguir enlairar-se, però, abans que ho fera, Nils se li pujà al coll i li digué:

–Tu et quedaràs ací, em sents?

Però l’oca se’l va endur per l’aire. El xicot va pensar a soltar la seua presa, però si queia de tan amunt es faria molt de mal.

Durant molta estona, el xic va estar tan marejat que no s’adonava de res. L’aire xiulava i el bufetejava, les ales el colpejaven, les plomes vibraven amb una remor de tempesta. Tretze oques volaven al seu voltant. Totes cloquejaven i batien les ales. Enlluernat i ensordit, no sabia si volava a molta altura o a poca. Quan es va refer va comprendre que havia d’intentar saber on se l’enduien.

Per fi, Nils va tindre prou de valor per a llançar una mirada cap a terra. El va sorprendre el que veia. El paisatge, des de tan amunt, semblava una pintura, feta de quadres i pedaços com un gran tapet. Era la plana d’Escània, que travessava volant. Veia el verd pàl·lid dels camps de ségol, davall de la neu; el gris groguenc dels rostolls; el gris fosc dels vells camps de trèvols; els negres, terres ermes o en guaret. Les fagedes, d’un to moré vorejat de groc. La primavera no es notava a penes: encara no hi havia cap fulla en els arbres i l’aigua estava gelada en els llacs.

Per fi van arribar a un punt on es veien uns quants edificis ben sòlids, voltats de casetes, sobre els quals sobreeixien unes ximeneres molt altes. Des del cel, les oques preguntaven als animals dels estables on estaven.

–És la sucrera de Jordberga! –cridaven els galls.

Nils es va estremir. Com no l’havia reconeguda? Estava prop de sa casa, i l’últim estiu hi havia treballat com a pastor.

Jordberga! I Åsa, la guardiana d’oques, i el petit Mats, que havien sigut els seus companys! Encara estarien allí?

Repenjat del coll de l’oca, Nils va veure més d’Escània aquell dia que durant tots els anys de la seua vida. Plorava per la seua desgràcia i, al mateix temps, somreia meravellat pel paisatge. Això era com volar per damunt de les penes.

Compartir el artículo

stats