Per la diversitat de tècniques, estils i formats que abasta, l’àlbum il·lustrat engrandeix el banc d’imatges dels infants i contribueix a l’aprenentatge del llenguatge visual; a més, els facilita l’accés a recursos narratius com ara la ironia, la paradoxa i el flashback.
«Ho feien tot junts» és un enunciat que evoca una amistat estreta; però si aquestes paraules es llegeixen en la doble pàgina de Little Beauty d’Anthony Browne (Walker Books, 2009), en què apareix un goril·la assegut a la tassa d’un vàter al costat d’un gatet minúscul en la mateixa postura a una caixa de sorra, tots dos amb els ulls tancats i amb un somriure de satisfacció, aleshores el lector capta el verdader abast de la complicitat entre aquests personatges; l’humor de l’escena naix, precisament, de la conjunció de la imatge i les paraules. Això és l’essència de l’àlbum il·lustrat.
Tot i les dificultats per a definir aquest concepte, existeix un cert consens en identificar l’àlbum amb aquelles obres generalment destinades a un públic infantil —però no exclusivament—, el significat complet de les quals sorgeix de la interacció entre el text i la imatge. Alguns autors vinculen l’àlbum il·lustrat a la narració, és a dir, al fet que es conte una història; tanmateix, altres, amb una concepció més laxa del terme, hi inclouen també abecedaris, llibres d’imatges per a primers lectors i altres títols de no-ficció.
En l’àlbum il·lustrat predomina el llenguatge plàstic sobre el lingüístic fins al punt que, en ocasions, aquest desapareix en les denominades obres sense paraules. L’àlbum ofereix, doncs, un univers de representacions que contribueix a formar el gust estètic dels infants: es podria considerar —com se sol dir— la primera galeria d’art de la infància. I no solament pels llibres que dialoguen directament amb pintors i escultors reconeguts com Willy’s Pictures, del mateix A. Browne (Walker Books, 2008) o el recentment traduït Mots pintats, d’E. Lecaye i M. Majewski (Libros del Zorro Rojo, 2021), que recreen amb humor obres de Leonardo, Vermeer, Manet o Hockney, entre altres. Sinó també perquè els il·lustradors —artistes de la imatge seqüenciada— treballen amb tot tipus de tècniques i d’estils, de manera que el lector pot percebre —a casa nostra, per exemple— el gust retro de les il·lustracions d’Aitana Carrasco en Gran recull de mentides il·lustrades (Tàndem, 2007), les emocionants taques de color sobre el barroquisme de línies que caracteritzen Miguel Calatayud, la força i l’estranyesa alhora de les formes genuïnes de Pablo Auladell o la delicadesa i netedat dels dibuixos de Rocio Bonilla. O tota la varietat que ofereix un volum col·lectiu com Mis primeras 80.000 palabras (Media Vaca, 2008).
Mentre envaeix tots els racons de la quotidianitat, paradoxalment, el llenguatge visual és un dels grans oblidats a les aules. Glòria Gorchs recordava en «Reflexions al voltant dels bebés i la lectura. Els imatgiaris» (Faristol, 62, p. 13-18) que una bona educació visual allibera de la dependència i la passivitat perceptives, alhora que contribueix a la formació d’un intel·lecte sensible, imaginatiu i fecund. L’àlbum il·lustrat resulta una bona eina per a abordar la sintaxi de la imatge, i alhora, sovint, és en aquest joc de complementarietat entre text i grafisme on els xiquets descobreixen, per primera vegada, el flashback, la ironia o la contradicció. La imatge no substitueix la paraula. Però la paraula tampoc no substitueix la imatge.
*Article de la campanya «Fem visible la LIJ» de la Fundació Bromera.
