El ministeri de les bones lletres

El ministeri de les bones lletres

El ministeri de les bones lletres

Mercé Viana

Mercé Viana (Alfafar, 1946) és docent i escriptora de narrativa infantil i juvenil. Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació en les especialitats d’Orientació Escolar i Educació Especial, ha dedicat bona part de la seua vida professional a la formació del professorat. És autora de més d’un centenar de llibres adreçats a joves i infants, entre els quals El mag Floro, El savi Ciril, El cas misteriós de la lletra malalta i Laia, una xiqueta mooolt exagerada.

El ministeri de les bones lletres

El ministeri de les bones lletres

Tot va començar un terrible vint-i-tres de febrer ennuvolat i gris. Un crit esgarrifador, que eixia d’un despatx gran i luxós, es va deixar sentir per tot l’edifici principal de la vila. L’acabava de llançar el ministre Trenismi, un home prim, amb bigot i amb tres pèls llarguíssims com a única cabellera, que ocupava la cartera de les Lletres Ben Fetes.

Abans d’ostentar el càrrec de ministre, Trenismi es dedicava, un dia sí i l’altre també, a col·leccionar qualsevol paper escrit per menuts, joves i grans, amb la intenció d’analitzar la perfecció de l’escriptura en general i, en particular, l’acabament impecable de la lletra ema, que era, sens dubte, la seua lletra preferida. La tenia considerada com la grafia més bella i delicada de l’alfabet. Contemplava les seues muntanyetes i la veia tan vulnerable, tan sensible, que temia que qualsevol descurança dels autors dels escrits l’afectara tot i deformant la seua imatge, esdevenint-se així una ema estrambòtica i fins i tot una simple ratlla amb unes lleugeres ondulacions a la superfície.

Precisament per això, aquest senyor tan extravagant arribà a la conclusió que l’objecte de la seua vida no podia ser un altre que dedicar-se, amb cor i ànima, a vetlar per la que considerava la reina de les lletres. Per tant, no ens ha d’estranyar que, amb tota la freqüència que el seu temps li permetia, visitara les escoles i, amb molta educació, es dirigira als mestres per fer-los propostes com la següent:

‒Serien tan amables d’obsequiar-me amb qualsevol escrit que els seus alumnes ja no necessiten?

‒I per què ho hauríem de fer? —contestaven sovint alguns dels mestres, una mica desconfiats.

‒És, senyors i senyores professores, perquè estic fent un estudi sobre la lletra ema, una investigació tan important que, algun dia, tota la humanitat haurà de reconéixer-ne el mèrit.

I, mentre deia això, els anava mostrant alguns títols i diplomes que treia d’una cartera gran de cuir, color verd poma i que l’acreditaven amb la possessió dels certificats següents:

«Diploma al més sabut de la casa»

«Diploma al qui més persones del barri ha convençut perquè facen cal·ligrafia de nit»

«Títol d’expert a retolar lletres artístiques»

«Títol d’expert a escriure sense errades»

«Títol d’expert en cal·ligrafies insuperables sobre la lletra ema»

Els mestres, no s’ha sabut mai si per convenciment o simplement per llevar-se’l de damunt, demanaven, tot seguit, als seus alumnes si algú volia regalar qualsevol dels seus treballs escrits a un senyor que es dedicava a investigar. I aquests, tampoc s’ha sabut mai si actuaven per col·laborar o per desfer-se dels seus papers, li donaven, sense pensar-s’ho, tot el que trobaven a la bossa: dictats, redaccions, etc.

Però Trenismi, a més de visitar les escoles, també anava a les editorials, a les oficines, a les paradetes dels mercats i a qualsevol indret que li poguera proporcionar un paper escrit. Tot seguit, analitzava la perfecció o imperfecció de la grafia ema i s’anotava les conclusions en uns fulls amb l’objectiu d’escriure un futur llibre titulat «Impressions d’un impressionat».

Paral·lelament a aquesta tasca investigadora, Trenismi es dedicava, també, a escriure articles per a les revistes i els periòdics però, especialment, destinava la major part del temps a redactar cartes al Ministeri de Cultura, per tal d’explicar a la senyora ministra que les grafies de les persones eren cada vegada més descurades i que aquests indicis auguraven el començament d’una desgana que patia el país, tot i dificultant fer les coses com calia. És a dir, ben fetes. Com és natural, argumentava Trenismi, allò que començava per una lletra mal feta podria continuar, tot seguit, no tenint cura en la manera de pentinar-se o de vestir-se, per a acabar, a la fi, en una hecatombe nacional: cases mal fetes que caurien als quatre dies, autobusos que es pararien a mitjan camí fent que la gent arribara tard al treball i tota una llarga llista interminable de desgràcies.

D’aquesta manera i a poc a poc, Trenismi anà fent-se famós i aconseguí que moltes persones es feren aquesta pregunta:

‒I si tinguera raó?

La ministra de Cultura, per exemple, considerà des de la primera carta que va rebre que Trenismi era un home molt assenyat i que defenia una teoria molt interessant. Per això, l’encoratjà perquè continuara amb la difusió de les seues idees i, al mateix temps, l’aconsellà perquè escriguera a la resta dels ministres, així com al president del Govern, per tal d’exposar-los el problema que tan sàviament havia detectat.

Trenismi va fer cas de les indicacions d’un personatge tan insigne amb tant d’entusiasme que començà a escriure tres i quatre cartes diàries a tots i cadascun dels membres que componien el govern, fins que un bon dia, en una reunió de ministres, tothom es va fer la pregunta:

‒I si tinguera raó?

La senyora ministra de Cultura, en sentir la reflexió dels seus companys, feu un aplaudiment d’alegria i, aprofitant l’avinentesa, proposà la creació d’un nou càrrec: el de ministre de les Lletres Ben Fetes perquè Trenismi, al capdavant d’aquesta nova cartera governamental, vetlara per la seguretat de la bona grafia de tot l’abecedari.

Tots acceptaren l’assenyada proposició i, una setmana més tard, Trenismi fou designat ministre de les Lletres Ben Fetes. Li concediren secretàries i secretaris a caramulls per poder ajudar una figura tan lloable, i l’ubicaren en un gran despatx luxós de l’edifici on residia el govern, amb moltes prestatgeries i amb una taula i una cadira adaptada a les seues característiques personals.

Trenismi, nomenat ja ministre, s’ocupava, a pèl i a repel, d’analitzar la composició gràfica de la lletra ema en milers i milers d’escrits, tots ells proporcionats gràcies a l’eficàcia dels seus col·laboradors, secretaris i secretàries. Quan finalitzava aquesta difícil tasca, es dedicava a felicitar o a amonestar, segons el cas, els autors dels escrits.

De fet, el crit esgarrifador, esmentat al principi de la història, no era sinó la manifestació incontinguda d’aquest ministre prim, amb bigot i tres pèls al cap, davant d’un grapat d’escrits que, segurament, analitzava en aquelles hores del dia assenyalat. Les secretàries i els secretaris, convençuts que alguna cosa molt greu estava passant al despatx del seu superior, entraren tots a l’una, tan de sobtada que, en obrir-se la porta, van caure, els uns damunt dels altres.

...

‒Tenim un greu problema.

‒OOOHHH! ‒exclamaren els presents.

...

Assegut a la seua cadira, agafà un grapat dels escrits que tenia sobre la taula i, escampant-los per l’aire, com si foren els caramels que llancen en les cavalcades, digué amb gravetat:

‒Senyors i senyores secretàries, fidels col·laboradors d’aquest ministeri, ací tenen el cos del delicte. Totes les emes hi estan mal escrites.

Suscríbete para seguir leyendo