Un jove raquític

De segur que alguna vegada heu sentit allò de mens sana in corpore sano. El que no deveu saber és que aquesta citació en llatí és d’un tal Juvenal. Era de Roma, el tio. Jo tampoc ho sabia. M’ho va dir Luca, un cosí que tinc a Itàlia, on vaig passar les últimes vacances. Fou en aquell estiu quan em vaig obsessionar amb el corpore sano. Allò de la mens sana, ho vaig deixar per a un altre moment. Crec que el meu estat mental és prou sa. Bé, els amics no opinen el mateix, però això no ve al cas. El que de veritat em preocupava era el cos. La meua aparença física sempre ha sigut lamentable. No penseu que exagere, no. Potser un poc, sí, però si veieu l’àlbum familiar, on la mare guarda fotos antigues de paper, podreu comprovar com era de patètica la meua imatge, sobretot de menut.

La cosa ve de llarg. Sempre he sigut un xiquet esquifit. A més, dels companys de classe, jo era el més baixet. En lloc de Joan, em deien «el Nano». Un d’ells, Pasqual, també em deia «el Fideu», però aquell malnom no va tindre èxit. Afortunadament, les qualitats humanes estan prou repartides. Jo seria el més raquític, però ell, Pasqual, era el més imbècil, i la gent no li feia molt de cas. La qüestió és que em fotia molt veure com em quedava endarrerit i com els companys més baixets em treien tres o quatre dits quan el professor d’Educació Física ens mesurava l’estatura. Era un maniàtic, aquell home, sempre obsessionat a comprovar el nostre creixement. Em deia que m’havia de prendre la gimnàstica seriosament, perquè si em quedava baixet, no em respectaria ningú si no és que tinguera un cos fort, de pigmeu, però fort. Supose que ho deia per animar-me, i jo feia acudits amb el seu comentari, però per dins estava cada vegada més acomplexat.

En la família, el tema resultava encara més irritant. Molt més.

–Aquest xiquet té les cames de fil d’aram –deia la tia Encarna–. Hauríeu de dur-lo al metge.

–Sempre ha estat molt primet, és la seua constitució –contestava la mare–. A més, és mal menjador...

–Dus-lo al metge –insistia la tia–, que li donarà vitamines.

Era igual qui opinara: la tia, el veí, la mestra o el caixer del supermercat. La mare feia cas de tots, així que per a mi, anar a la consulta mèdica era un passeig rutinari. Si algun conegut em veia pel carrer en direcció contrària al centre de salut, m’advertia que m’havia enganyat, que no s’hi anava per allí. Bé, açò m’ho he inventat, però podria haver sigut real, vos ho jure.

Les visites al doctor Sanfeliu, el pediatre, no m’agradaven perquè eren avorrides, tanmateix, quan van deixar de ser-ho, comencí a enyorar l’avorriment anterior. Especialment entretinguda va ser la revisió dels catorze anys. La mare, com sempre, insistia en com de malament menjava i per això, segons ella, no creixia. El metge em demanà que em llevara la roba i m’asseguera a la llitera. Va començar l’exploració, i quan més confiat estava jo, em digué que em tombara i m’abaixara els calçotets. Em vaig sentir un poc incòmode perquè no m’havia demanat res per l’estil en visites anteriors. Aleshores, es va enfundar uns guants de làtex i em va fer el que va anomenar una «palpació testicular». Quina vergonya! Jo no parava de fer-li reprotxes a la mare, en silenci, clar. Per què insistia a dir-li que no creixia? Tantes vegades com ho havia comentat en visites anteriors, calia repetir-ho? No obstant el meu desgrat, el diagnòstic final va ser esperançador.

–Tot està bé. Els testicles ja han crescut, això vol dir que estan en condicions de produir testosterona. D’ací a uns mesos com a molt haurà pegat l’estiró. Uns mesos com a molt! No era per a tirar coets, la veritat, però almenys fou l’anunci oficial de l’esperat canvi. En arribar a casa vaig buscar testosterona a la xarxa. Sabia que era una hormona, però no recordava molt més. Em vaig empassar unes quantes pàgines, fins que la meua curiositat es quedà ben satisfeta amb la informació sobre com i quan creixerien les distintes parts del meu cos.

Com vos podeu imaginar, em va faltar temps per a compartir-ho amb la colla. Vaig obrir WhatsApp i els vaig contar els auguris del pediatre.

M’ha assegurat que en pocs mesos faré el canvi

Pere: I això com ho sap?

Perquè m’ha palpat els ous

Jordi: Que t’ha tocat els ous? Te’ls ha trobat?

Pere: Era metge o metgessa?

Metge

Pere: I t’ha agradat?

No diré com va continuar la conversa. Vos ho podeu imaginar, no? Doncs bé, el doctor Sanfeliu va encertar. Al cap de pocs mesos, vaig començar a créixer de tal forma que en poc de temps ja era quasi tan alt com els meus amics. Ara bé, d’engreixar-me, res de res. Seguia fet un espàrrec, així que la mare va continuar duent-me al centre de salut, fins que en complir els quinze anys, em passaren al metge d’adults. El doctor Penya li va dir que no hi havia motiu per a preocupar-se, que m’obligara a menjar més varietat d’aliments i prou.

–De vegades es queixa que li fa mal ací o allà –deia la mare.

–Això és perquè creix molt de pressa.

–I per què sempre està cansat?

–Els adolescents tendeixen a abusar de la naturalesa... –amollà el metge, mentre em dirigia un somriure indulgent.

De sobte vaig intuir el possible significat del referit abús i em vaig posar més roig que un titot. Com es podia tractar així els pacients? Com gosava fer aquelles insinuacions davant de ma mare? Vaja, quin professional! Haurien de llevar-li el permís per a exercir la medicina. De segur que s’havia tret el títol en una d’aquestes universitats que regalen els màsters. Supose que la mare em dirigí una de les seues mirades terrorífiques, però no ho sé cert perquè em vaig quedar amb el cap catxo sense gosar alçar els ulls fins que eixírem de la consulta. Sorprenentment, ella no va fer cap comentari. De vegades pense que potser jo vaig malinterpretar les paraules del doctor Penya. O potser no, i ella no li va donar importància.

Com vos deia, ja havia crescut, i les preocupacions familiars es van centrar en l’aspecte nutritiu. La mare no parava de pressionar-me perquè menjara més i el pare em deia constantment que semblava un teuladí, i des d’un estiu en què les meues cosines italianes van escoltar la comparació, ja no han deixat d’anomenar-me així. Elles tenen una tendència natural a clavar-se amb mi que no poden estalviar. I encara que els ho perdone, perquè som parents i ho fan de broma, em foten el doble, ja que són bessones, i el que diu una sempre ho repeteix l’altra. Més avant vos parlaré de la branca napolitana de la família.

Vos comentava que sempre he sigut mal menjador. El plat estrela per a mi és el pollastre amb creïlles fregides. El problema és que el meu univers gastronòmic ha sigut uniestel·lar durant uns quants anys. Vull dir que sense comptar els entrepans de pernil (llevant la cansalada), les hamburgueses (molt fetes) i la fruita (si la pela la mare), el pollastre era l’únic aliment que engolia sense que em forçaren.

Suscríbete para seguir leyendo