Cinema per educar: El seté art com a entrenament per a la vida

L’èxit de "Robot salvaje" (Universal Studios) a les sales espanyoles, on ha emocionat a majors i menuts amb les seues reflexions sobre la importància de la comunitat, la inclusió, el coneixement o l’ecologisme, torna a posar sobre la taula l’immens poder del seté art a l’hora de fer-nos sentir i, també, pensar.

La robot Rotz i el seu èpic viatge han conquistat el cor del públic —fins al punt que ja hi ha qui creu que podria disputar-li l’Oscar a "Del revés 2", en la gala que se celebra este cap de setmana—, i s’ha convertit en l’últim exemple de com la pantalla gran pot convertir-se, també, en una gran mestra en el sentit més ampli del terme.

En permetre als menors experimentar una àmplia varietat d’emocions i situacions que, o bé encara no han viscut en primera persona, o bé encara no saben reconéixer, exercixen com a «entrenament» per a la vida, funcionen com a eina d’autoconeixement i empatia; i, ben emprades, es revelen així mateix com a transmissores de valors i ensenyaments.

Sense dubte, l’educació d’un xiquet beu fonamentalment dels seus adults de referència i de tots aquells individus que activament s’encarreguen d’ella; però no per això ha d’oblidar-se que també es compon de la cultura que acompanya el seu pas per aquest món: els llibres que ha llegit, la música que escolta, i, per descomptat, també les pel·lícules que veu.

«Les persones aprenem de les nostres pròpies experiències, però també de les dels altres», explica el psicòleg i orientador Román Marín, especialitzat en adolescència. Eixe és un dels principals motius pels quals el cinema pot exercir com un potent agent educador, igual que la literatura. Quants hem crescut amb els contes populars, la intenció dels quals no era una altra que transmetre un ensenyament? Des de "Els tres porquets" i la seua moralitat sobre la importància de l’esforç a històries com la de Pedro i el llop, amb la qual els xiquets «enteníem que no havíem de mentir si volíem que els altres confiaren en nosaltres».

Per la seua banda, la pedagoga Aida Fernández Villar apunta que «quan som xicotets el nostre cap se centra sobretot en observar als majors que ens envolten, a fixar-nos en els seus moviments, expressions, accions… és ahí on entren en joc les neurones espill», que estimulen el nostre cervell «de manera que el sistema nerviós reacciona com si nosaltres mateixos haguérem realitzat l’activitat que acabem de veure fer a una altra persona». També funcionen a l’hora de veure una pel·lícula o una sèrie.

Per això, «encara que la realitat no tinga res a veure amb la nostra, som capaces de posar-nos en la pell d’un altre personatge i arribar a sentir el que pot estar sentint». D’aquesta manera, els menors «ja no sols tenen la referència dels seus familiars o dels seus profes», sinó que «poden desbloquejar una gran quantitat d’emocions i experiències addicionals sol veient la diversitat d’històries i personatges» en pantalla.

En este sentit, la psicòloga Belén Montesa Lou assenyala la necessitat que els xiquets més xicotets compten amb models d’identificació: «Les pel·lícules i els seus personatges poden jugar aquest paper i ajudar-los a posar en paraules i entendre millor allò que també els està passant a ells».

El poder del cinema no es limita a eixe mètode d’«aprenentatge observacional», sinó que pot representar «un recurs de suport i una oportunitat de generació de vincle, fonamental a l’hora d’educar». «Les pel·lícules suposen un moment de trobada per al xiquet i la seua família i propicien la transmissió generacional de valors», explica l’especialista en adolescents i famílies.

Dit la qual cosa, ve al cas citar a un altre dels grans de l’animació per a recordar que «un gran poder comporta una gran responsabilitat». En reconèixer la influència del cinema, hem de preocupar-nos que resulte positiva, exercint un filtre entre l’amplíssim catàleg de continguts existents i establint hàbits de visionat sans i constructius.

«Algunes famílies sí que són conscients, però altres utilitzen les pel·lícules com una manera de tindre als seus fills ‘tranquils’ i ‘entretinguts’ mentre aprofiten per a poder fer coses. Eixe és la doble moral», descriu Montesa i advertix: «Els xiquets estan contents que les famílies estiguen amb ells, no que els posen una pel·lícula i els deixen ací com si fora un xupló digital».

No obstant, el psicòleg Román Marín creu que el poder educador del cinema ha quedat «totalment eclipsat» per les xarxes socials. «Estem molt més preocupats per evitar els efectes negatius de l’ús abusiu de la tecnologia que per fer una adequada selecció de pel·lícules educatives», comenta.

La pedagoga Aida Fernández també detecta una certa falta de cura a l’hora de triar una cinta infantil: «Normalment, tendim a vigilar si el que apareix en elles té escenes molt violentes o inadequades per a la seua edat en comptes de centrar-nos en el que poden aprendre».

I és que no tots els films, encara que estiguen classificats ‘per a tots els públics’, són adequats per als escolars. «Algunes pel·lícules poden ser molt angoixants i tenen un contingut que el seu estómac mental no pot digerir, pot ser traumàtic. «Com quan a la nostra generació ens van posar Bambi…», apuntala Belén Montesa.

La psicòloga també explica que calatendre «què és el que li agrada a cada xiquet i per què li agrada». A més, Aida Fernández considera important que si la sessió de cinema és en família, s’òbriga després «un debat o temps de reflexió on cadascun puga expressar com es va sentir durant la pel·lícula, comentar el que li va agradar més i menys, i raonar sobre el que hem aprés».

Educació emocional a través de la pantalla

Un dels films que més ha posat de manifest l’educació emocional a través del cinema infantil és, sens dubte, "Inside Out", traduït "Del revés", i que en 2024 va traure segona part. Produït per Pixar, ens mostra les cinc emocions bàsiques: tristesa, alegria, por, fàstic i ira, a través de la història de Riley, la seua protagonista.

Els creadors de la pel·lícula van comptar amb l’ajuda de múltiples experts en psicologia i neurologia per a mostrar de manera realista com funciona la ment humana, i el resultat és, tal com resumix Belén Montesa, «una passada»: «Està molt ben assessorada a nivell neurològic i fins i tot les estructures físiques que apareixen, com el comandament gegant que hi ha per a controlar les emocions, tenen un correlat fisiològic. En eixe cas concret, representa l’amígdala, la zona del nostre cervell on es generen les emocions».

Per tot això, Inside Out s’ha convertit en un referent del cinema educatiu i tots els experts consultats no dubten a incloure-la en la seua llista de recomanacions. Però no és l’única.

L’orientador Román Marín apunta algunes com "Osmosis Jones" – «per a explicar biologia de manera eficaç»– o Brave, «per a promoure el respecte per la naturalesa». Per a un públic més adolescent, recorre a títols com les sèries «Recursos Humanos» –«similar a Inside Out»-, Cortar por la línea de puntos — «una obra mestra que ens fa reflexionar sobre el sentit de la vida i sobre el propòsit»— i la seua favorita, «Naruto», «una història de com el dolor es pot resignificar i convertir-se en un motiu de superació personal».

Montesa recupera pel·lícules clàssiques «que transmeten valors que ja existien en el seu moment», com "Billy Ellio"t, "Forest Gump", "E.T" o "El club de los poetas muertos". Per descomptat, no deixa fora títols destacats de Disney (Coco, Toy Story, Cars, Vaiana…) i també esmenta El viaje de Chihiro, d’Estudi Ghibli, o, per als adolescents, la sèrie «Sex Education».