L'ofici de contar

'Hi havia una vegada’, ‘Rondalla ve, rondalla va’, ‘Això era i no era’… Quantes vegades hauran dit estes frases màgiques els cinc protagonistes de l’Aula de hui? Amb sols dir el seu nom s’encén al nostre cor una llumeneta d’il·lusió i tendresa que ens retrotrau a la nostra infantesa. Eva Andújar, Anna Ballester, Carles Cano, Domingo Chinchilla i Vicent Cortés són cinc contacontes que han fet i fan somniar a diverses generacions de xiquets i xiquetes per tot arreu del territori valencià. Carles i Vicent fa més de 40 anys que viuen de l’ofici de contar, Anna i Domingo més de tres dècades, i Eva ja fa més d’un quart de segle que debutà contant les històries de ‘La rateta Marieta’ a Catarroja.

Carles recorda com si fora ara el seu primer ‘conte contat, conte acabat’. Fou a principi dels anys huitanta, quan baix els pins del CEIP Pare Jofré del Puig narrà a l’alumnat la història de ‘Pericot Rodaire Voltalmón’, convertida en llibre amb els dibuixos de Paco Giménez donant vida als seus protagonistes. Hui, ja jubilat com a professor de Secundària, seguix omplint de rialles les caretes dels infants amb les seues històries. Les últimes les dels pacients d’Oncologia infantil de l’Hospital Clínic de València..."Tinc l’orgull d’este ofici perquè el que fem és donar felicitat; fem feliç a la gent durant uns minuts fins al punt de que no els importa res del que passa fora", diu. "Els nanos venen i t’abracen de feliços que estan", apunta recordant la seua recent visita al CEIP Sector Aéreo de València.

"Vitamina A, però A d'afecte"

"Contar contes als xiquets i xiquetes és com donar-los vitamina A, però A d’afecte", afig Anna Ballester, parafrasejant al contacontes aragonés Paco Abril. Anna, malgrat que era mestra del CEIP Vicente Trenco de Montcada i mobilitzava tota l’escola amb activitats d’animació lectora al voltant d’un llibre cada setmana, es va estrenar fent "somniar altres realitats" de la mà dels contes amb el públic adult a un bar del carrer Túria de València que ja no hi existix. Destaca els lligams a prova del pas del temps que creen amb les persones que han crescut amb les seues històries: "‘Tu em contaves contes quan jo anava a l’escola...’, m’ha dit la dependenta d’una carnisseria on estava comprant", diu emocionada. "És que els contes són una ferramenta molt potent per despertar la imaginació, tots recordem qui ens contava contes quan érem menuts", subratlla Carles.

Domingo, actor de teatre de formació i de professió, començà als anys 90 contant als adolescents de l’IES La Moreria de Mislata històries de Quim Monzó, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués o Pere Calders. Explica que de l’ofici de contar històries hi ha dos coses que li encanten: "la primera el llenguatge corporal dels adolescents, que a mesura que va avançant la sessió veus com va canviant al captar la seua atenció; i l’altra, que quan acabes s’acosten i et diuen ‘Això que has contat, ha passat en veritat?’... Una pregunta que em fa pensar que he donat en el clau per obrir una escletxa en eixe adolescent en transició entre el món dels adults i el dels xiquets".

"Contar contes és un ofici compartit"

"Què més dona que siga veritat o no el què contem? El què importa dels contes és que et facen riure, que t’il·lusionen", recalca Vicent, qui recorda que va ser l’any 1983 "després de Tots Sants, a la biblioteca de la Font de Sant Lluís de València", on va contar el seu primer conte a un grupet de xiquets i xiquetes d’ètnia gitana. En este sentit Eva insistix en les sinergies que es creen amb les narracions orals: "Contar contes és un ofici compartit, l’energia es transmet en tots els sentits; entre tu, la història que narres i el públic, de manera que quan la cosa roda ho notes de seguida".

Uns dels reptes que més desanima als contacontes hui és que el ‘Flautista d’Hamelín’ de la vida moderna se’ls ha emportat els infants per damunt dels 5 anys a les sessions que fan pel públic familiar. "Si t’arriba cap de 6 anys, ja pots sentir-te afortunat", detalla Domingo, mentre Carles recorda que fa 30 anys "la majoria del seu públic tenia entre els 10 i els 12 anys, i ara estan entre els dos i els cinc". Ell mateix raona les causes d’este fenomen: "Ací tenim la culpa tots, ja que ara, a partir dels 5 anys, omplim l’agenda dels nostres fills i filles d’activitats extraescolars deixant-los sense temps lliure".

Com s’ho fan per captar l'atenció dels menuts?

Este biaix d’edats ageganta el repte que enfronten a l’hora de captar l’atenció dels menuts. Com s’ho fan? "Els interpel·les, tant als xiquets com les mares i pares, fent-los fer coses, que es moguen", diu Carles. "Els fas preguntes per tal de generar expectativa", afig Anna. Vicent, que sempre va acompanyat per la seua guitarra, explica que barreja "cançons i contes amb endevinalles", mentre Eva incidix en "fer partícip al públic".

Eva discrepa amb aquells que diuen que la xicalla d’ara, amb tant d’estímul audiovisual per la seua sobreexposició als mòbils, ha perdut capacitat d’atenció: "jo no estic d’acord amb els que diuen que els xiquets han perdut capacitat d’escolta; treballa-t’ho, fes-ho bé i veuràs com te’ls guanyes". Domingo està amb Eva: "La capacitat d’escoltar no s’ha perdut, però la vida ha canviat. Si els interessa el que dius paren atenció. El què passa és que fa 10 anys no podien desconnectar i ara amb el mòbil ho tenen molt fàcil".

Carles recalca que en l’actualitat "la cultura visual dels xiquets és molt més gran que la dels seus pares, que com a molt tenien el cine" i per això aposta per emprar tècniques com el 'kamishibai' japonés, el teatre de paper. De totes maneres, cap d’ells tem pel futur de l’ofici de contar. "La tradició oral ha existit des dels orígens de la Humanitat, de fet la nostra capacitat més primària és la d’escoltar", relata Domingo. "Contar històries és el què ha funcionat tota la vida, ho portem en la sang: som animals d’històries orals", conclou Vicent.

Suscríbete para seguir leyendo