Quina escola volem? Pràctiques artístiques i trames comunitàries

En començar les ja finalitzades vacances escolars, i supose que animats per l’esperit benintencionat propi del període nadalenc, el AFA i l’adreça de l’escola a la qual acudeixen els meus fills ens van fer arribar una carta en la qual es convidava a les famílies a compartir, a través d’una bústia dels desitjos, les nostres respostes a una pregunta tan àmplia com carregada de sentit: quina escola volem per als xiquets i les xiquetes?

Apel·laven a la necessitat de millorar la convivència i la comunicació entre el centre i les famílies, molt deteriorada durant el primer trimestre per situacions pedagògiques complexes, una falta significativa de personal docent, infraestructures crònicament deficitàries i una administració educativa poc àgil, quan no directament absent.

Ara que tornem a la rutina escolar, i confiant que l’alumnat de Primària no llig este suplement, aprofite este espai per a respondre a eixa pregunta. Ho faig, això sí, amb un recordatori previ dirigit als qui signaven la carta: els Reis Mags no existixen i, encara que s’agraïx la iniciativa, és a la Conselleria d’Educació a qui hauríem de dirigir les nostres demandes, queixes i protestes quan la deterioració de l’escola es fa evident; quan els problemes de personal es cronifiquen; quan la interlocució en qüestions pedagògiques, organitzatives o estructurals es torna difícil o, senzillament, inexistent.

Perquè, al meu entendre, la «comunitat educativa» a la qual apel·la la carta no es construïx a base de bones intencions depositades en una caixa, sinó mitjançant l’articulació col·lectiva de trames comunitàries reals, actives i sostingudes en el temps. Trames en les quals docents, estudiants, famílies i administració educativa assumisquen responsabilitats compartides enfront dels necessitats de la pròpia escola però sobretot enfront dels desafiaments d’un present marcat per la desigualtat, l’auge del neofeixisme i el negacionisme climàtic i ambiental.

Pensar l’escola que volem implica assumir-la com un espai polític en el sentit més profund del terme: un lloc on s’assagen maneres d’estar junts, d’aprendre, de cuidar i d’imaginar futurs possibles per a tots. Una escola situada i connectada amb el seu context, que no desplace la responsabilitat cap a les famílies quan el que està en joc són decisions estructurals. Perquè si de veritat volem una escola millor, no n’hi ha prou amb desitjar-la: fa falta construir-la col·lectivament, amb recursos humans i materials, amb escolta i amb compromís.

Això implica, necessàriament, traure l’escola de l’aïllament dels seus murs i deixar de pensar-la com un espai separat del món. En este sentit, val la pena detindre’s en la lectura de l’últim número de la col·lecció ‘Art i Currículum’, editat pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. Sota el títol ‘L’escola sense parets. Art, escola i trames comunitàries’, el col·lectiu d’artistes i activistes LaFundició ens planteja què ocorre quan els centres educatius es reconeixen com a part activa del seu entorn i s’obrin a processos col·laboratius amb altres agents, llenguatges i maneres de fer, quan l’escola és capaç de qüestionar les seues pròpies lògiques, de deixar-se afectar pel que ocorre fora i de participar activament en la construcció de mons més justos, habitables i compartits.

Sobre estes qüestions es parlarà també en les II Jornades Art i Escola que comencen hui en la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València i que poden seguir-se en línia a través del canal de YouTube de la Xarxa Planea. Durant tres dies, a través de la presentació de projectes i tallers pràctics, les jornades abordaran, des d’experiències concretes, de quines maneres l’escola pot deixar de ser una institució tancada per a convertir-se, de veritat, en una comunitat.

Suscríbete para seguir leyendo