El repte de l’educació? Alguna cosa estem fent malament

Hi ha un nombre considerable de paraules l’ús de les quals comporta implicacions, al meu entendre, nefastes. Si haguera de fer un llistat d’elles, la primera seria, amb diferència, ‘repte’, un dels vocables més de moda hui en dia. No crec que hi haja paraula que més s’haja desvirtuat. La primera accepció de repte que aporta el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’AVL és ‘reprensió severa’; com a segona ‘acció de provocar a un combat o un duel, desafiament’; i, com a tercera ‘objectiu difícil d’aconseguir que constituïx un estímul per a qui l’afronta’. Vull pensar que l’ús habitual que fa la gent d’esta paraula al·ludix a l’última accepció. Però encara amb tot, el fet que alguna cosa supose un repte porta implícit la voluntat d’aconseguir coste el que coste un objectiu i, per tant, un límit que si al final no s’aconseguix produirà en la persona o en la societat -perquè es parla de reptes socials- una sensació de fracàs.

Sembla com si haguérem d’estar sempre rivalitzant amb uns altres o amb nosaltres mateixos, i que no fórem capaços de fer les coses pel simple fet de voler fer-les bé. A mi, com a professor, no em suposa un repte intentar millorar l’educació, es tracta més prompte d’un mode de vida i una manera de treballar o, si m’ho permeten, d’una manera de pensar. I fer les coses bé -en la mesura en què les puga fer bé- no em suposa un repte.

Fa temps vaig llegir en la premsa que un pres, queixant-se per l’abandó de l’Estat als reus en la crisi del coronavirus, amenaçava amb l’alçament d’un motí si en un termini de 48 hores no es feia res, un presentador de televisió va afirmar «ací tenen el repte que ha llançat el pres», volent dir -supose- «ha llançat el seu desafiament». Un polític espanyol, per part seua, va afirmar «el terrorisme és un repte global», la qual cosa és un contrasentit, perquè dona a entendre que devem per tots els mitjans possibles aspirar al terrorisme… I a més de manera global! No seria millor dir «tenim com a objectiu acabar amb el terrorisme»?

D’‘ambitio’ a ‘competere’

Hi ha dos paraules que s’associen a repte, l’ús del qual, si s’aplica a l’educació, és també -al meu parer- inadequat per contraproduent: ambició i competitivitat. Ambició ve del llatí ‘ambitio’ i es referix al costum dels antics candidats romans a un càrrec polític que, per a donar-se publicitat, anaven d’un lloc a un altre buscant votants. D’ací ve que el DNV després de definir este vocable com a ‘desig intens d’aconseguir diners, honors, fama, poder o qualsevol cosa que afalague l’amor propi’. L’altra paraula, competitivitat, també està relacionada en l’antiga Roma amb els comicis, perquè en llatí ‘competere’ és precisament sol·licitar, presentar-se o aspirar a un mateix càrrec. El DNV definix competitivitat com ‘qualitat de competitiu’. És a dir, ‘que té tendència a competir o a rivalitzar per a aconseguir l’èxit’.

Estic cansat de sentir que el nostre alumnat ha de ser ambiciós i competitiu per a així poder moure’s en un món tan complicat i agressiu com l’actual. Crec que és un error educar en l’ambició i competitivitat, perquè este tipus d’actituds haurien d’adquirir-se -qui vulga adquirir-les- una vegada formada la persona, no en el seu procés de formació. I per a mostra un botó. Vaig preguntar als meus discents de 4t ESO què preferien: si traure un excel·lent i que altres cinc companys tragueren excel·lent o un bé i que la resta traguera un suficient o suspenguera. Endevinen quina va ser la resposta? Efectivament, la majoria preferia traure un bé si d’esta forma eren els primers de la classe. Alguna cosa estem fent malament, no troben?

Suscríbete para seguir leyendo