Civisme i educació, Supercívic a l'atac

L’any passat, quan vaig renyir un alumne al pati de l’institut per escopir a terra, després d’haver emés un sonor soroll gutural la finalitat del qual era llançar de la forma més ostentosa la seua mucositat, em va cridar indignat que no anava a engolir-se’l, que això no era sa. Li vaig indicar que hi havia altres maneres d’eliminar l’esput, entre elles una simple i educada que consistia a anar al bany i escopir dins de la tassa del vàter o en un mocador, i que no era necessari que totes les persones que estàvem al voltant ens assabentàrem dels seus supòsits saludables alleujaments. Momentàniament va passar de l’enuig a la perplexitat i llavors vaig aprofitar este titubeig per a explicar-li en què consistia el civisme. Després de la meua explicació se’n va anar sense dir res i aleshores el perplex vaig ser jo, que no vaig saber reaccionar.

‘Civisme’ és una paraula el significat de la qual sembla haver-se desvirtuat pel molt que s’usa i el poc que es practica. Al·ludix al comportament respectuós que ha de tindre una persona per les normes de convivència, és a dir, el principi bàsic de no fer res que perjudique o moleste algú. És més, el civisme és allò que ens relaciona amb els espais públics i, sobretot, ens fa valorar-los i cuidar-los d’una forma altruista.

Hi haurà qui de xicotet va somiar a ser un superheroi, gaudir de poders extraordinaris: tindre una força descomunal, volar, ser invisible, traspassar parets… La veritat és que no recorde si jo, quan era xiquet, vaig voler ser algú fora del comú. Però ara tinc clar que voldria no tant ésser un superheroi com que hi haguera un i este seria… Supercívic; sí, ho han llegit bé, Supercívic. I el seu superpoder consistiria a retraure aquelles conductes que atempten contra l’entorn i altres persones i tornar-lo contra qui ha comés el mesquí acte. Tinc pensat, fins i tot, com seria el moviment per a exercir el superpoder: un ràpid gir del dit índex que, valga la redundància, servix per a indicar. Imaginen per un moment: Supercívic va caminant pel carrer i de sobte veu a un home que, com el nostre alumne, llança un gargall, gira el seu dit acusador i, alejop!, l’escopinyada que el maleducat ciutadà ha deixat en la vorera apareixerà com per art de màgia en el seu raspall l’endemà al matí quan vaja a fer-se el monyo. El nostre heroi veu la vitrina d’un aparador pintarrejat i, gràcies al seu ràpid i precís moviment digital, qui haja fet el gargot es trobarà la seua pantalla d’ordinador pintarrejada. Si algú llança un paper a terra, el trobarà baix dels seus llençols; si parla cridant en un lloc públic, se li amenitzarà la seua migdiada amb els mateixos crits; i si posa els peus damunt d’una butaca, quan es vaja a recolzar en el seu còmode sofà es trobarà la mateixa petjada de la seua sabata… i així un llarguíssim etcètera.

Com poden veure, Supercívic no fa mal a ningú, simplement els retorna a aquelles persones que han realitzat una cosa incívica les seues pròpies malifetes. I l’objectiu no seria tant criticar conductes, com que cadascú reflexione sobre com de mal ha actuat i es redimisca no tornant-ho a fer. No he vist més l’alumne del qual parlava abans escopir a terra. Potser ho continua fent i tan sols s’oculta de la meua escodrinyadora i acusadora mirada, encara que vull pensar que va acabar recapacitant i adonant-se que escopir a terra no porta a cap lloc. O potser ell s’imagina que és un superheroi capaç de callar als professors pesats que el molesten quan és al pati de l’institut. No ho sé, cadascú fa front com pot a les coses que li irriten.