Erasme i el centre de gravetat de l’educació

En la seua obra més coneguda, Erasme de Rotterdam va suggerir en un to entre satíric i tràgic, que la bogeria governava el món. No podríem esperar d’un geni universal que es conformara amb enunciar una tesi banal, i per això en el seu ‘Elogi’ trobem una prolixa descripció de les molt plurals manifestacions de la ‘mòria’ i la ‘mania’: l’estultícia humana, la del rapte místic, i sobretot, la de l’alegre extraviament, que sent capaç de modular i sintetitzar les anteriors, aconseguia dotar de sentit a la nostra existència en un equilibri entre saviesa prudencial i gosadia creativa.

Aquesta última idea de la hibridació virtuosa, de dialèctica integradora i fructífera, resulta important en la mesura en què Erasme passa també per ser un dels teòrics fonamentals de l’educació liberal, entesa com una instrucció no repressiva ni autoritària; en ell, la idea d’indubtable ascendència platònica que res pot aprendre l’ànima humana a la força, casava perfectament amb l’humanisme cristià per a acabar postulant una formació rigorosa, però adequada a cada edat i circumstància en un procés ascendent que fora des del lúdic a l’ardu per obtindre una sort d’‘eudaimonia’, de felicitat allunyada del tòpic hedonista i entesa com a realització d’una vida plena i virtuosa. Un fer de cadascú la millor versió possible de si mateix permetent a vegades la irrupció d’una sana bogeria que garantira la innegable particularitat humana.

El procés educatiu

Per a completar aquest esbós d’una educació liberal, Erasme proposa que aquesta no se sostinga sobre la mera erudició o la sola experiència. El procés educatiu es constituiria més aviat entorn d’un intercanvi dialèctic en què aquell que ja ha recorregut un camí mostra a uns altres com aventurar-se en el seu sense extraviar-se fatalment. I dic fatalment perquè tal procés no exclou la dinàmica del perdre’s per a trobar-se, de l’equivocar-se per a avançar, però comptant amb l’ajuda de sabers consolidats durant generacions que pogueren servir de guia. Un -recorrent a l’etimologia d’educar- ‘nodrir-se’ de coneixements per a ‘conduir-se’ un mateix desenvolupant les pròpies potencialitats.

Dit això, hui dia no podem obviar que el subjecte de l’educació és l’alumnat, però tampoc que el vector de la formació és el docent. En aquest sentit, el centre de gravetat de tal procés no pot situar-se en cap dels dos elements, ni per a la disculpa ni per a la responsabilització; però tampoc ha de pensar-se que la dialèctica siga una oposició mecànica entre termes absoluts que done com a resultat un òptim inamovible, sinó una dinàmica entre éssers conscients que resulte en l’equilibri virtuós que es persegueix: l’autonomia d’individus sobre els quals -i gràcies als quals- es constituïsquen societats pròsperes.

El just mitjà

L’exemple d’Erasme és, de nou i si em permeten la insistència en el clàssic, el del just mitjà entre una formació exigent i un valorar les capacitats de cadascú, la qual cosa donaria com a resultat persones que puguen disciplinar i disciplinar-se sense patir o mortificar-se.

I a què ve, en fi, tal ‘Elogi d’Erasme’? Al fet que un servidor, un modest professor de filosofia molt conscient de les seues limitacions, procurarà en aquestes línies assenyalar el que li sembla assenyat i raonable en un àmbit en el qual mitjanament es maneja, més per experiència que per saviesa, com és l’educatiu.

Espere poder aportar alguna cosa a un tema tan difícil, i a més, aprendre fent-ho, perdent-me quan siga necessari per a poder trobar nous camins.

Suscríbete para seguir leyendo