Quan parlar i escriure amb propietat és un tresor

L’ús erroni de paraules és una cosa habitual no només en les classes, sinó també en tots els àmbits de la nostra vida, i tenim tendència a usar vocables que, per proximitat fonètica, creiem correctes. I ningú està a resguard de cometre tals errors. Fins fa uns anys, per exemple, estava convençut que en castellà es deia ‘rintintín’, i no ‘retintín’ i fins i tot també en esta llengua, alguna volta he dit que "un volcán ‘eruptaba’ lava" en lloc "d’'erupcionaba".

Alguns exemples

Un amic del barri, al qual van haver de posar un caragol quirúrgic en el muscle després d’un accident, m’explicava —preocupat— que el metge havia tingut problemes perquè els seus ossos eren ‘promiscus’. Vaig tardar a comprendre que es referia al fet que eren prominents. Per un moment em va vindre al cap la imatge d’uns ossos en incipient orgia òssia. Poc després, el seu fill, d’uns deu anys, mentre es menjava un entrepà de pernil i paté amb voraç entusiasme, va soltar: "Esta conjugació està estupenda!". De nou la meua ment em va gastar una mala passada —o bona, si atenem al divertit de l’escena— i em vaig imaginar una amalgama de verbs de la primera conjugació, amuntegats entre el pa. Un amic, després de la lectura d’estes línies, em va facilitar innombrables exemples en castellà d’una coneguda seua: "macarrones ‘gelatinados’ con queso", "árbol ‘ginecológico’", "persona ‘longívera’", o "te lo digo sin maldición", en comptes de "te lo digo sin maldad o sin mala intención" (potser combinant en castellà ‘maldad’ + ‘intención’ = ‘maldición’).

Els exàmens dels meus estudiants es presenten com un valuós tresor d’anècdotes d’este tipus. Per exemple, quan en Cultura Clàssica els demane que descriguen el Món dels Morts solen nomenar la moneda que les ànimes han d’entregar al barquer Caront perquè els travesse la tenebrosa llacuna Estígia, una dracma o òbol, dos monedes que van estar en circulació en l’antiga Grècia. Doncs bé, per a l’alumnat —i s’ho podeu imaginar— els òbols han arribat a ser ‘òvuls’ i fins i tot ‘ovaris’. Vos imagineu a Caront emmagatzemant en la seua ronyosa barca òvuls i ovaris? Un altre alumne en parlar del teatre grec va escriure que els actors tràgics solien calçar ‘esternuts’ en comptes de coturns (ni idea de com es calça un esternut!) i que per als grecs era molt important el sentiment de por i pietat que suscitava l’observació d’una tragèdia en l’espectador i que Aristòtil va encunyar com ‘mecachis’, en lloc de catarsi.

Importància en la manera de parlar

No obstant això, a vegades no es tracta tant d’una confusió com d’una gosadia i el que fem és usar paraules sense saber molt bé el seu significat. En una conversa amb un altre amic va sorgir el terme idiosincràsia i, sentint-se ofés per pensar que em burlava d’ell, em va dir: "Perquè tu, tu tens molt poca fotosíntesi". "Poca no —li vaig cridar— cap!". Este costum de soltar paraules de manera arbitrària i sense saber el sentit correcte de les mateixes podríem anomenar-la —no de manera categòrica, enteneu-me — ‘Fenomen Jesulín de Ubrique’, al·ludint a aquell torero que en una entrevista va afirmar, sense cap pudor, que li agradava emprar termes que sonaren bé, encara que no tinguera ni idea del que significaven.

Més enllà del graciós d’estes anècdotes, crida l’atenció la poca importància que li donem a les paraules i a la manera de parlar. En una època en la qual tot és ‘en pla’, en la qual cridar sembla donar més entitat a quant es diu i en la qual les presses, l’immediat, tot ho justifica, no vindria malament que ens paràrem a pensar en el tresor que suposa parlar i escriure amb propietat.

Suscríbete para seguir leyendo