Parlem de...Carles salvador

Mestre, poeta i gramàtic valencià nascut a València el 1893, una d’aquelles figures que fan de la paraula una manera de viure i de resistir. Format com a mestre, exercí a Benassal durant quasi 20 anys, i allí, entre l’aula i el poble, entengué que ensenyar llengua era també sembrar futur.

La seua obra poètica el situa entre la tradició i la modernitat. Títols com ‘Plàstic’ (1923), ‘Vermell en to major’ (1929), ‘Rosa dels vents’ (1930) i ‘El bes als llavis’ (1934) mostren un autor que trenca motles sense perdre l’arrel. Amb ‘El bes als llavis’ obté la Flor Natural dels Jocs Florals de València (1929), reconeixement a una veu que renovava la poesia valenciana amb aire fresc i valent.

Un arquitecte de la norma

Després de la guerra, en temps de silenci imposat, la seua escriptura es fa més íntima i serena, amb obres com ‘Nadal, flor cordial’ (1943) o ‘El fang i l’esperit’ (1951), com si la llengua buscara refugi per no apagar-se.

Però Carles Salvador és també un arquitecte de la norma. És un dels signants de les Normes de Castelló (1932), que posen ordre a l’escriptura del valencià i marquen un abans i un després. La seua ‘Gramàtica valenciana’ (1951) es converteix en llibre de capçalera per a generacions que aprenen a llegir i escriure en la seua pròpia llengua quan encara no era fàcil fer-ho.

Participà activament en la renovació pedagògica i en el valencianisme cultural, convençut que la llengua només viu si es transmet. Mor a Benimaclet el 1955, però deixa una herència sòlida: la d’un mestre que va convertir la paraula en escola, i l’escola en país.

Suscríbete para seguir leyendo