Mostrar els processos, celebrar els aprenentatges

Ara que el curs entra en el seu tram final moltes escoles comencen a activar-se sota la lògica del festival: seleccionar cançons, ajustar coreografies, assajar una representació que mostrar a les famílies en una jornada a mode d’audició abans de l’inici de les vacances escolars.

És interessant constatar any rere any com el festival de fi de curs continua sent en general el moment en què la música, la dansa o el teatre apareixen com un recurs expressiu convocat de manera quasi excepcional per a fer un tancament i mostrar un resultat. És cert que les arts vives tenen un potencial festiu i de celebració que les convertix en ferramentes versàtils i atractives per a esta classe d’esdeveniments però no deixa de ser significatiu que les disciplines artístiques siguen convocades principalment quan cal decorar, interpretar o escenificar, però no necessàriament quan cal sostindre processos d’investigació i aprenentatge. Com si les pràctiques artístiques foren, sobretot, formes de presentació i no modes de fer, de pensar i d’experimentar.

Com si crear una peça de dansa, escriure una cançó o muntar una obra escènica no foren ferramentes valuoses durant tot el curs no sols per a interpretar música, dansa o teatre ni per a aprendre tècniques artístiques i produir obres tancades i acabades sinó per al desenrotllament de processos transversals i interdisciplinaris d’indagació que òbriguen preguntes connectades amb el present, i que connecten sabers, matèries i assignatures.

Perquè l’aprenentatge fluïx a través d’experiències multidisciplinàries i les pràctiques artístiques, en particular aquelles vinculades a l’art processual, ens conviden a desplaçar la mirada: de l’obra acabada a l’esdevenir de la seua construcció, de la peça teatral al conjunt de preguntes, decisions, proves, errors i relacions que la fan possible i que no haurien d’estar circumscrites a les anomenades matèries artístiques. Perquè el que importa no és tant el que finalment es mostra com allò que, en el temps, ha anat prenent forma de manera progressiva i participada pels estudiants.

Si ens prenguérem seriosament esta perspectiva, el final de curs deixaria de ser l’exhibició d’un producte tancat per a convertir-se en una obertura de processos. No només mostrar què s’ha après, sinó com: quines preguntes han travessat l’aula, quines investigacions s’han sostingut, quines dificultats han obligat a desviar-se, quines formes de col·laboració han emergit. Compartir els processos no és fer el tancament més dens ni avorrit sinó més significatiu. És reconéixer que aprendre no és acumular resultats, notes i avaluacions sinó travessar experiències.

No es tracta, ni molt menys, d’eliminar la música, la dansa o el teatre d’este moment final, sinó de dotar-los de sentit al llarg de tot el període escolar i acompanyar-los d’altres estratègies transdisciplinars, artístiques o no, que en el tancament acadèmic funcionen com a memòria encarnada del curs i els seus aprenentatges i no com a mera representació.

Perquè al cap i a la fi que celebrem exactament en la fi de curs?

En el festival escolar les famílies aplaudim incondicionalment qualsevol gest dels nostres fills sobre l’escenari, fins i tot quan ballen descoordinats o mouen els llavis sense cantar. Però este reconeixement mogut pel vincle afectiu no substituïx l’interés real per comprendre i gaudir junts dels aprenentatges del curs més enllà de la nota o els comentaris reflectits en l’avaluació.

Perquè no es tracta de celebrar que tot acaba sinó que alguna cosa ha succeït. Que durant mesos s’ha habitat un espai comú on s’ha conviscut, investigat, pensat, dubtat, aprés. I eixe entramat de processos, de temps compartits, d’aprenentatges no sempre visibles és el que hauria de ser posat en comú. No com a resultat, sinó com a experiència que continua oberta i continuarà el setembre vinent i al llarg de la vida.

Suscríbete para seguir leyendo