La bretxa de gènere en matemàtiques comença abans del que creem

Quan es parla de bretxa de gènere en matemàtiques, la mirada sol dirigir-se a la universitat: el percentatge de dones en enginyeries, l’escassetat d’investigadores en centres tecnològics. Són dades importants, però arriben tard. La bretxa comença molt abans, a vegades abans que una xiqueta tinga el seu primer contacte amb les matemàtiques.

La investigació en psicologia educativa és clara: les diferències de rendiment entre xiquetes i xiquets en matemàtiques són mínimes o inexistents en els primers anys d’escolarització. El que sí que apareix prompte, i amb força, és la diferència en autoconcepte matemàtic: la imatge que cada estudiant construeix sobre la seua pròpia capacitat amb les matemàtiques. Les xiquetes, fins i tot obtenint qualificacions iguals o superiors, es perceben a si mateixes com menys competents. Eixa percepció —no el talent real— és la que acaba orientant les seues decisions de futur. Les xiquetes no abandonen les matemàtiques; són les matemàtiques les que les van convencent que no són per a elles.

Gestos xicotets i acumulatius

El biaix de gènere a l’aula rarament adopta la forma d’un comentari discriminatori. Es manifesta en gestos xicotets i acumulatius que, presos en conjunt, construeixen un missatge poderós. Estudis d’observació en Primària i Secundària mostren que el professorat tendeix a cridar més als xics per a resoldre exercicis en la pissarra i a interpretar els seus resultats de manera diferenciada: els èxits masculins s’atribueixen a la intel·ligència; els femenins, a l’esforç. Els errors masculins s’expliquen per falta de dedicació; els femenins, per falta d’aptitud. El missatge implícit és demolidor: ell és llest, ella s’esforça.

A això se suma l’amenaça de l’estereotip, descrita per Claude Steele: recordar a una alumna, encara que siga per a rebatre-ho, que "les xiques solen tindre més dificultats amb les matemàtiques" activa una tensió cognitiva que empitjora el seu rendiment immediat. L’estereotip funciona com una interferència mental real i mesurable. No és casual que, en països amb major igualtat de gènere, com Finlàndia o Islàndia, la bretxa en les proves PISA tendix a desaparéixer o fins i tot invertir-se. Això confirma que la bretxa és cultural, no biològica.

La història que no es conta

Quants llibres de text inclouen el nom d’una matemàtica? A Espanya, més del 90 % dels matemàtics citats en els materials escolars són homes. La història de les matemàtiques es narra, en la majoria de les aules, com exclusivament masculina. No obstant això, eixa història existeix: Emmy Noether, el treball algebraic de la qual Einstein va considerar un dels majors assoliments del pensament matemàtic; Sophie Germain, que va treballar sota nom masculí perquè la seua obra fora presa seriosament de debò; Maryam Mirzakhani, primera dona a guanyar la Medalla Fields en 2014; Maryna Viazovska Medalla Fields 2022; Paula Moraga guanyadora del Letten Prize 2023… Aquests referents no són anecdòtics: són eines didàctiques que li diuen a cada alumna que el territori de les matemàtiques també és seu.

Mesures concretes

La bona notícia és que el canvi no requereix grans reformes. Mesures concretes i recolzades per evidència poden marcar la diferència:

1. Revisar el llenguatge de l’aula: substituir elogis d’aptitud ("eres molt llesta") per elogis de procés ("m’agrada com has raonat aquest problema"). La mentalitat de creixement es treballa en cada comentari quotidià.

2. Incorporar referents femenins de manera sistemàtica en el currículum, no com a curiositat, sinó integrats en els continguts.

3. Diversificar els contextos dels problemes: el rendiment de les alumnes millora quan els enunciats els resulten rellevants i pròxims.

4. Formar al professorat en biaixos implícits: no es pot corregir allò que no es veu.

La bretxa de gènere en matemàtiques no és un problema de capacitat. És un problema d’expectatives, relats i oportunitats. I això significa que té solució, construïda des del primer dia de classe.

Suscríbete para seguir leyendo