Avaluem el que realment importa?

Si es vol saber si algú sap conduir. Se li demana que memoritze el codi de circulació i el recite de corregut? Probablement no. Se li posa darrere del volant, en un carrer real, amb imprevistos reals. No obstant això, quan es tracta d’avaluar matemàtiques a les aules, seguim, en la seua major part, fent exactament això: demanem que es recite el codi.

Durant dècades, la forma dominant d’avaluar matemàtiques ha sigut l’examen escrit amb temps limitat. L’alumnat arriba, resol una sèrie d’exercicis tancats — operacions aritmètiques, algebraiques, derivades, sistemes d’equacions...— i rep una nota. Punt.

El problema no és que eixe instrument siga inútil. El problema és que mesura una part molt menuda del que significa saber matemàtiques: l’execució de procediments sota pressió. I confon eixa part amb el tot.

Un model que exclou el procés i premia el resultat

Què queda fora? La capacitat d’identificar quina eina usar davant un problema nou. L’habilitat de comunicar un raonament amb claredat. La disposició per a persistir davant la incertesa, cometre errors i corregir-los. La destresa per a connectar conceptes de diferents àrees. Tot això —el que els investigadors diuen competència matemàtica— desapareix de l’esguard quan l’única dada que arrepleguem és una puntuació sobre deu.

Aprenentatge o entrenament?A més, l’examen tradicional penalitza el procés i premia el resultat. L’alumnat que raona brillantment, però, comet alguna errada aritmètica al final suspén. El que memoritza un algorisme sense comprendre-ho aprova. Estem avaluant aprenentatge o entrenament?

Jo Boaler, investigadora de la Universitat de Stanford, ha demostrat que l’enfocament en la velocitat i la memorització perjudica especialment a l’alumnat amb potencial creatiu, que tendeix a abandonar l’assignatura creient que «no soc de nombres». Quan avaluem només el producte final, ignorem el procés: l’estudiant va plantejar bé el problema? va explorar estratègies alternatives? pot justificar la seua resposta? entén l’error quan el comet?

La investigació en didàctica de les matemàtiques porta anys assenyalant instruments més rics i més justos. Ací van tres d’ells:

- Les rúbriques analítiques descomponen la competència en dimensions observables: comprensió del problema, estratègia triada, correcció del procés, claredat de l’explicació. En lloc d’un únic nombre, l’alumnat rep informació específica sobre què domina i què necessita millorar. L’avaluació deixa de ser un judici inapel·lable i es converteix en un full de ruta.

- El portafolis matemàtic és potser la proposta més potent. L’alumnat acumula al llarg del curs treballs seleccionats per ell mateix: un problema que li va costar resoldre, una errada de la qual va aprendre, una connexió que va descobrir entre les fraccions i la música... En revisar-ho periòdicament, es converteix en el primer avaluador del seu propi aprenentatge. Els estudis mostren que aquesta pràctica desenvolupa la metacognició —la capacitat de pensar sobre el propi pensament— que és, al cap i a la fi, el cor del raonament matemàtic.

- L’observació sistemàtica recupera alguna cosa que l’examen escrit esborra per complet: el pensament en veu alta. El docent circula per l’aula, escolta com l’alumnat argumenta, quines preguntes fa, com negocia el significat amb els seus companys i companyes. Amb una guia d’observació ben dissenyada, aquesta informació és tan vàlida i més autèntica que qualsevol prova escrita.

Renovar no implica baixar el nivell acadèmic

En el fons, el debat sobre l’avaluació és un debat sobre què creiem que són les matemàtiques. Si són un conjunt de procediments que cal executar correctament, l’examen tradicional té sentit. Si són una manera de pensar, argumentar i resoldre problemes del món real, necessitem instruments a l’altura d’eixa ambició.

Canviar la manera d’avaluar no implica baixar el nivell acadèmic. Al contrari: exigeix més de l’estudiant, perquè ja no n’hi ha prou amb repetir; cal pensar. Les matemàtiques mereixen una avaluació que les considere com el que són: una disciplina viva, útil i accessible. Si continuem mesurant només el fàcil de qualificar, continuarem formant persones que temen a les matemàtiques en lloc de persones que les usen. La pregunta no és si podem canviar el sistema d’avaluació, sinó si podem permetre’ns no fer-ho.

Suscríbete para seguir leyendo