Les PAU o l'absolut triomf d'una estètica quantitativa

Han acabat les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), i amb més del 95 % d’aprovats, quasi tothom es felicita perquè han sigut un èxit organitzatiu i de resultats. Els centres celebren el seu generalitzat 100 % d’aptes i els adolescents, superat el ritu de pas de la nostra època, esdevenen adults després d’una última celebració a Mallorca en la qual s’alliberen de la pressió acumulada.

Molta gent ho sap i pocs ho diuen: les PAU, en el seu actual format, són l’absolut triomf d’una estètica quantitativa -eixe rotund 95 % d’aprovats- que esclafa l’ètica de la responsabilitat que haguera de guiar qualsevol acció política. També la política educativa.

Les cicatrius d'un sistema mal dissenyat

Darrere d’eixa xifra cosmètica, calibrada segons l’obsolet paradigma dicotòmic del suspens i l’aprovat, s’oculten cicatrius profundes i drames personals d’alumnat que es queda fora de la seua carrera somiada per dècimes. Alumnat que no sempre deu la seua exclusió a una ensopegada o a una falta de voluntat i esforç, sinó a un sistema mal dissenyat acadèmica i sobretot políticament, que no respecta els principis d’equitat i justícia, valors universals que no saben de colors polítics.

Hi ha una persistent -i insensata- tendència humana que ens impedix executar canvis radicals malgrat ser conscients que són necessaris. En ella operen secretament, a més de la incapacitat o la peresa, el curtterminista càlcul electoral i la fal·làcia del cost afonat. Molts responsables polítics saben que, amb un determinat nombre d’ajustos, qualsevol objecte disfuncional pot mantindre’s millor o pitjor durant anys sense que es noten els danys estructurals que patix i que alhora infligix al sistema complet.

Hui, les PAU es mantenen en peu gràcies a una mastodòntica façana que sosté el pes d’un ritual anual mitjançant el qual oblidem per a què van ser dissenyades i que moltes vegades no funcionen.

Perquè, a banda del seu disseny –un altre tema de discussió-, tenen un pecat d’origen: el districte únic universitari nacional no es correspon amb l’accés diferenciat de cada comunitat autònoma. Això produïx desajustaments greus que preferim ignorar en nom de particularismes poc justificats.

Els desajustos del districte únic

Entenem això: estic assenyalant la contradicció, no la possibilitat de mantindre coherentment un sistema d’accés a universitats diferenciat, sempre que el districte també ho siga. El que no podem és sostindre eixes dos premisses alhora si el que busquem és justícia i equitat.

De les conseqüències del pecat tenim un cas concret a la Comunitat Valenciana: fa uns anys, l’accés a Medicina va ser copat per alumnat d’altres autonomies per la dificultat d’un sol examen. Però això succeïx en moltes comunitats de manera sostinguda i irresolta any rere any. Davant això hi ha diverses solucions radicals: o bé s’elimina el districte únic, o bé s’establix una prova única coherent amb ell. Tots dos formats tenen variants, avantatges i inconvenients, però descartar el segon perquè la defense cert espectre polític és escudar-se en la fal·làcia d’associació. Les objeccions que es fan a qualsevol plantejament existixen, però a parer meu són menors i resolubles, i compensen amb molt les problemàtiques que genera sostindre l’esmentada contradicció.

Si països com França, Corea del Sud o la Xina porten fent proves nacionals unitàries durant decennis, i en nacions com els EUA, Regne Unit o Alemanya les universitats realitzen proves específiques per a seleccionar el seu alumnat… nosaltres també podem fer-ho. Si em pregunten, el més assenyat seria un model híbrid: una prova única amb requisits específics d’accés a cada facultat. Això prestigiaria el Batxillerat i recuperaria els valors de mèrit i capacitat.

La meritocràcia. Quin tema tan interessant per a un pròxim elogi del trellat!

Suscríbete para seguir leyendo