Diu un amic anglés «no entenc la polèmica del xaletàs de nou ric de Pablo Iglesias. Pots explicar-m´ho?» Després d´aclarir que no es tracta d´especulació ni diners negres; que tot és legal, amb hipoteca de trenta anys, ell insisteix que no és possible que ací ho vegen malament, especialment quan continuen governant els corruptes que a Europa haurien dimitit fa molt de temps. Jo intente aclarir que Iglesias havia dit que li agradava viure en un pis amb veïns, com el poble a qui representa. El meu amic, perplex, diu «però haurà canviat si els paparazzi els fan la vida difícil, no?» El meu amic, recordant allò que ells anomenen: «Spanish Inquisition», pensatiu, diu «ara hi caic: es tracta de la culpa i l´odi». «Com és això?», li pregunte. «Clar», diu ell, «has vist la casa de Montoro?» «No, però sí de Felipe González». «Exactament», afig ell. «La gent confon política amb religió. Pensen que un líder d´esquerres ha de ser pobre com Jesucrist i fer miracles perquè la gent crega en ell».
«Quin desgavell!», li conteste. «Ell no és un exemple de coherència». «A vore», diu ell, «quan la "crisi" castiga a qui havia comprat cases amb hipoteques, preferents als bancs o préstecs per al cotxe, no naixen 15M, la PAH i Podemos?». «Vols dir que volen la prosperitat d´abans de la crisi?», pregunte. «Vull dir», sentencia «que a aquest govern no li interessa que la gent recupere la memòria i el seny. Prefereixen el linxament predemocràtic i el retorn al capirot».
