El meu iaio, acabada la guerra civil, va ser detingut, empresonat i condemnat a mort. Ell no va voler fugir perquè simplement havia defensat la legalitat des del seu lloc de representant municipal, sense violència i protegint els simpatitzants dels sublevats. Però les represàlies contra els demòcrates defensors de la República foren constants, frenètiques i cruels. El periple per diferents presons, els treballs forçats, inclòs el Valle de los Caídos i la separació de la família, li suposaren un patiment inhumà i li deixaren una empremta inesborrable per més que a la fi va ser alliberat després de set anys.

Es parla de milers de persones executades durant el franquisme a partir de les lleis repressives. La Causa General de 1940 fou el principal instrument per a dur a terme la brutal represàlia mitjançant consells de guerra ràpids i arbitraris, amb la intenció d´escarmentar i terroritzar la població. La indefensió dels ciutadans va ser absoluta.

A més de l´exili i el desmantellament de les estructures anteriors, el franquisme va implantar un temps de por i de silenci. Malauradament l´arribada de la democràcia no ha acabat totalment amb aquesta xacra i malgrat els avanços, es manté encara un franquisme sociològic i, en alguns casos, real: partits polítics que no condemnen la dictadura, fundacions que mantenen la defensa del dictador, la conservació familiar de prebendes nobiliàries i del patrimoni espoliat. Cal dur a terme les accions proposades en la llei de Memòria Històrica: la recerca de desapareguts, l´obertura de les fosses comuns, la retirada de símbols i noms feixistes dels carrers i l´exhumació i reubicació del dictador. Unes mesures urgents de restitució moral i de tancament de ferides.