No crec que s´haja commemorat com cal un fet extraordinari en la crònica del meu poble. Enguany ha complit seixanta anys un acte que féu tremolar mitja València perquè l´altra mitja ja havia mutat. Em referisc al discurs que Martí Domínguez Barberà adreçà al món faller concentrat al Teatre Principal, el març de 1958. Recorde aquella peça com una fita important en la història recent de València. Aquesta és la raó que em mou a retre un homenatge personal a l´home íntegre que no perdé les arrels. Quanta bellesa literària i poètica es pot trobar en un document reivindicatiu en què la subtilesa és compatible amb la contundència!
Naturalment, no vaig estar present en la brillant al·locució. Però que feliç que em sentia llegint paraules que em manifestaven latències innates. Quina fortuna descobrir que una persona intel·ligent intentava recuperar la moral i la consciència d´un poble. Un poble que era el seu i el meu. Sí, han passat sis dècades. I què? Les majories han escollit rutes diferents de les que assenyalava l´homenot d´Algemesí. És el dret indiscutible i històric de les masses. Un poble que oblida les seues arrels mereix el menyspreu -i el domini!- del veïnat superb.
I torne a dir que jo, des de la inerme actitud del pacifista, dedique aquestes lletres a la memòria de l´il·lustre riberenc. El ciutadà que reclamava -una altra metàfora sublim!- traure l´estoreta velleta del racó dels mals endreços. Per això he titulat aquestes ratlles amb la cançoneta popular de l´encapçalament. Martí Domínguez Barberà, pacient lector, en aquella apoteosi fallera feia un paral·lelisme genial entre allò que s´amaga en la vergonya de la foscor i la llengua dels valencians. En definitiva, amic lector, es tracta de lluir l´estoreta velleta com un signe de distinció, com el símbol que ens pot fer millors i més autèntiques persones. Almenys, eixa és la sentència a la qual arriba la meua cognició.
Post scriptum. Quanta por pot crear la paraula!
