Com jo no soc qui ha estat en primera persona (aleshores açò seria altre tipus de text), parlaré d´un lloc fictici a la bora de la Mediterrània on es va pensar en un sistema per accedir a l´important ofici de mestre. No era un tema baladí, ja que hi havia gran quantitat d´aspirants i la feina era bona, que no fàcil, i satisfactòria com la que més.

Quant cada cert temps es convocaven aquestes proves, que sols qui fora digne podia passar, la il·lusió es notava al vent, calentet, de l´estiu mediterrani. Però sorgia també qui, per una cosa o per altra, tenia interessos en que sols aquells que ells volien arribaren a formar part de l´il·lustre grup de mestres. Així trobàvem a famílies senceres ocupant càrrecs de forma quasi permanent i passant-se´ls de forma hereditària, tribunals amb presidents amb candidates o candidats favorits, directament o per encàrrec, que pressionaven als altres membres del tribunal (compte que el meu pare és inspector, deien els entremaliats) i fins i tot a membres de la comissió que controlava als tribunals passejant-se pels seus dominis preguntant com anava la cosa per als seus elegits.

Així, per a molts dels candidats l´empresa era titànica i sols cabia esperar l´ajuda dels qui des de les altures de les seues butaques havien promès defensar una escola pública de qualitat i en valencià. I aquesta escola deuria de formar-se des de la justícia i la igualtat d´oportunitats. Carles Marimón Garcia. València.