Els qui sentim la terra pròpia com un espai innegociable que no es pot humiliar; els qui coneixem els vincles irrevocables que feren possible la construcció física i espiritual del país; els qui hem sabut ser baules naturals d´una cadena impecable de tradicions singulars; aquells que creiem en la justícia com a garant dels drets inalienables -i constitucionals!- d´un poble històric; els ingenus que confiàvem en la solidaritat generosa emanada d´una quimèrica comprensió fraterna; els qui suposàvem l´equitat com una condició inherent al corpus legislatiu; els qui desitjàvem les llibertats que ens permeteren la supervivència i prolongació de la nostra cultura; els qui esperàvem el reconeixement de la identitat no subordinada i sense imposicions; els qui consideràvem la raó com l´únic argument per a combatre renúncies i dejeccions; els qui enteníem la bona voluntat i la paraula com les eines generatrius de concòrdies. En definitiva, els qui no hem dimitit del nostre ésser malgrat repressions, constrenyiments i abusos de poder, hem de prendre les decisions escaients.
En conseqüència, en vista de la inexplicable (o massa eloqüent) sentència d´una judicatura avassalladora dels drets i de les llibertats del país que odien amb verinosa ràbia, jo els desafie amb la desobediència activa. L´esmentat acte jurídic mereix la repulsa de tot aquell que llegisca, escriga i pense en valencià, sense genuflexions vergonyoses. Ens hi juguem el ser o no ser. Per això tenim dos opcions: arrossegar-nos als peus de l´okupa o expulsar-lo -metafòricament- al solar pairal que intenten expandir a costa del nostre. Vicent Moreno i Mira. València.
