L´eterna disjuntiva provocada per la substitució de l´ésser humà per la màquina viu moments de plenitud i vigència. Com la hipoteca permanent que la ciència imposa sobre la fantasia creadora. I no obstant el naufragi de les arts clàssiques, la ciència és el resultat més intel·ligent de la civilització: desitjable, indispensable. La ciència és fruit de l´aristocràcia intel·lectual. Els impulsos científics no poden decretar-se a través de les majories. Per això la ciència escapa a la voluntat de la massa: és, necessàriament, elitista.
Les societats actuals, enriquides, connectades, absortes i segrestades per la màgia de la ciència, han negligit el vessant afectiu; si més no, en un segment considerable. La relegació dels nexes humanitzants no és culpa de la ciència, sinó d´un canvi de paradigma en les societats. Per això el sentit auràtic de les arts ha perdut la raó de ser. Les eines modernes són capaces de reproduir el David de Miquel Àngel sense l´ús de les mans. Quina falta fa això que en diuen gràcia, inspiració o efusió creativa a l´hora d´engendrar un objecte artístic actual? Ja no és menester recórrer el llarg camí en cerca de la perfecció; o de l'aspiració a l´excel·lència. Les mans? Per a què? Quina falta fan?
La idea, l´enginy i l´ofici bivaquegen en un regne clausurat per l´insensible xip o pel píxel cartesià. Infal·libles, implacables, rígids en tant que productes del raciocini. Però... aquesta fredor d´autòmat pot crear la bellesa que corprén, que fa feliç qui la contempla? El receptor desprevingut ¿Rebrà sensacions gratificants immediates, espontànies? Segur? O, per contra, excitarà el lòbul de la severitat dialèctica? I l´intel·lecte sense la participació de l´esperit, és capaç de garantir èxtasis inefables? Les incògnites es multipliquen, però és veritat que aquell que vulga ser escultor, en té prou donant ordres a través d´un teclat. I el pintor que vulga reproduir una natura morta, un nu o un retrat, en tindrà prou accionant qualsevol sensor. Vicent Moreno i Mira. València.
