El resultat d’aquestes eleccions al parlament espanyol de Compromís és exactament el mateix que en les passades eleccions generals, el 10 de novembre, 175.092 vots. Es consolida un espai resistent a la por a la ultradreta i el vot útil, es consolida un vot en clau valencianista. Tots el del Bloc i de Compromís en voldríem més, però donades les circumstàncies, això està bé.

Però si pensem en el procés i en les formes com s’ha conduit aquesta campanya i també des de fa temps, potser, no estiga tot tant bé.

Primer varem acordar anar en coalició amb Mas País. Mónica Oltra es amiga de Errejón (cada vegada que escolte que Mónica Oltra es amiga d’un líder d’un partit d’àmbit estatal, un escalfred hem recorre el cos). Jo mateix vaig optar per aquesta alternativa. Era una oportunitat de coaligar-se amb altres forces polítiques d’una grandària que ens assegurava un paper de lideratge, i al País Valencià de ser l’únic referent. On els nostres candidats serien “els candidats”, i on la figura de Joan Baldoví seria potenciada. Però la meua percepció de la realitat ha estat altra.

La meua percepció és que hem sigut nosaltres els que hem buscat a Mas País, hem anat a buscar un líder a fora, Errejón. Hem acabat diluint la nostra estratègia de consolidar lideratges, el de Joan Baldoví, massa sovint darrere del madrileny i de Mónica Oltra. El discurs ecologista i crossa dels socialistes de Mas País ha sobrepassat el nostre discurs valencianista. Sent com erem imprescindibles en la coalició hem aparegut com a socis subsidiaris.

I a pesar de tot, els militants, els simpatitzants i els votants de Compromís s’han comportat sense caure en la trampa del vot útil, disciplinadament i amb fidelitat al seu país. D’Errejón i Mas País, no se que ha quedat. I on és el problema? Si el resultat no ha estat dolent en la meua opinió, perquè no tinc un bon regust d’aquestes eleccions?

El problema, pot ser, siga de falta de valentia, d’habilitat i intel·ligència política dels responsables de la nostra organització. Valentia per a no amagar-se darrere el silenci davant de molts conflictes que viu l’Estat espanyol i el País Valencià, com és el cas Català, o la poca empatia demostrada pels nostres representants amb les catastrofes per les riuades, especialment del Baix Segura; Valentia també per a confiar en nosaltres mateixos i no supeditar el nostre discurs i la nostra estratègia com a valencians a la d’altres formacions polítiques espanyoles. Habilitat per a encarar els debats interns de la organització, i no amagar-se darrere una imparable actitud de suposades victòries electorals. Intel·ligència política per a saber que l’únic actiu que tenim no son els líders, els pactes electorals o les victòries a les urnes... l’únic actiu que tenim son els centenars de milers de valencians i valencianes que es mobilitzen pel seu país. El pitjor de l’èxit és la por a perdre’l.

Tenim uns càrrecs orgànics muts, supeditats als càrrecs i treball institucional, que tot siga dit no va malament. Però de les bases, dels que treballem als carrers dels nostres pobles i ciutats, tinc la sensació que estem deixats a la mare de deu. Des de la direcció del Bloc, la meua organització, es fa córrer el rumor d’una refundació, donant la sensació que volen canviar de gos. Jo canviaria el collar. Canviaria a aquells que ens volen fer cavalcar de victòria en victòria fins a la derrota final. Per que el problema per a mi, no som els milers de valencians i valencianes que conformem el Bloc o Compromís.

I ara què? Ara com sempre, poc a poc. Dintre uns mesos hi haurà Congrés del Bloc, i...