M’agrada València, cada vegada més, però enguany hi he estat un temps excepcional. Una setmana sencera al Cap i Casal. Hi he apreciat algunes coses que potser puguin ser d’interès per a algú altre.

La superació del terrible, llarguíssim període de governs de dretes, tan al país com a la seva capital, es nota molt en l’autoestima que avui es respira arreu, en l’empoderament del carrer, com un alleujament, singularment entre la gent jove, tot i que es tracta encara d’una situació fràgil i sense prou garanties.

Em sorprèn enormement la poquíssima gent que utilitza el nostre idioma d’entrada a la conversa i amb tota naturalitat. L’hegemonia del castellà -esdevingut del tot español pel retrocés polític enorme dels darrers anys, no pas pels mèrits de cap seducció democràtica- ho abassega tot, i resulta mínima, ridícula l’aplicació d’una cooficialitat entre iguals que un turista superficial no veu pràcticament enlloc. És més, hi ha moltíssim més anglès que valencià en publicitats hoteleres i restauradores, i en el domini dels professionals del sector.

M’agrada enormement el pes del verd a la ciutat. Hi és generós, antic, respectable, ple de vida, esperançador. Ben cuidat. I força respectat arreu. Les grans avingudes valencianes, places i jardins, i no diguem el fabulós llit del Túria són una bona mostra de governança del municipi i de la ciutadania en una riquesa urbana tan essencial.

Com a contrapartida, observo també que l’espai públic és encara molt deutor dels modes de vida característics del segle XX, del progrés individualista imposat pel Mercat: cotxes i motos gaudeixen d’espais plenament hegemònics, en detriment del transport públic (prou cobert i eficient) i, sobretot, dels vianants.

L’organització semafòrica els és molt contrària. Travessar avingudes i carrers es fa difícil. A les places i cruïlles, al vianant -acusadament els que tenen més limitacions i dificultats- se li complica molt la vida.

Aquí hi ha una extensa tasca a fer els propers anys, que desitjo i m’imagino que governs progressistes i associacions cíviques tenen entre les seves prioritats.

Un exemple-paradigma del que dic és la popular, concorreguda, imprescindible Plaça de l’Ajuntament. Resulta fàcil tancar els ulls i imaginar-la pràcticament tancada al trànsit privat i oberta generosament als vianants i als autobusos de línies essencials que hi tenen parada.

Avui encara les voreres resulten estretes per a la quantitat de gent que hi circula, ocupades per unes terrasses abusives que es mengen la meitat de l’espai. Els parterres són disfuncionals, les rutes per travessar de banda a banda una gimcana . Tot hi és encara pensat per als modes de mobilitat privats, que justament són prou minoritaris a la plaça i, segons que em sembla, fàcilment desviables per altres avingudes i carrers.

Només hi faltava, aquest dies, una pista de gel tan impròpia en els temps d’emergència climàtica i consciència energètica que travessem.

La Plaça, doncs, em sembla un espai on aplicar mesures dràstiques i amb inversions que no veig gaire complicades ni costoses. Que defineixin clarament maneres de governar.

Un apunt final -i no per la seva importància, que estimo clau, sinó justament perquè m’agrada que sigui el darrer que resti a la retina de qui em llegeix- : el paper que la llengua valenciana té als espais culturals, públics i privats.

Com que sóc un passavolant a la ciutat, que valoro moltíssim l’esplèndida oferta que té València en museus i grans elements patrimonials, però que no en conec ni la xarxa de biblioteques ni la vida popular als barris, ja em disculpareu la gosadia i el biaix informatiu que tinc, però m’esborrona comprovar que a llibreries molt cèntriques, punts d’informació turística, quioscos, no hi trobes de manera natural ni la premsa en el nostre idioma ni molt menys encara l’extensa literatura de gran qualitat i valor que avui s’hi publica. Ni tan sols les diverses i estimulants editorials estrictament valencianes hi tenen aparador, m’ha semblat a mi.

En això, com he dit més amunt, la cultura que es palpa arreu sembla tan únicament espanyola (ergo, castellana) com la que pots viure a Saragossa, Almeria o Madrid.

Sospito que abordar a fons l’empoderament lingüístic i cultural és el que pot suposar un enfortiment dels canvis estructurals i democràtics necessaris, tan castigats durant tants anys a València.

També penso que, més enllà de qualsevol altre objectiu universal a què la ciutat pot aspirar, i per als quals està molt ben preparada, té un potencial enorme en el lligam intens amb la resta de pobles que compartim la mateixa cultura, i entre els quals encara prima un desconeixement mutu exagerat, colossal, que la Dictadura franquista i la migrada democràcia formal subsegüent en què encara vivim ens impedeixen de superar de manera decidida.

Justament, a la València de les moltes persones de nacionalitats i llengües de tot el Món que la senten seva, la farà cosmopolita definitivament l’idioma que compartim plegats en aquesta riba de la Mediterrània des de fa prop de vuit segles.