13 de enero de 2020
13.01.2020
Levante-emv

Impressions d'una setmana a València

13.01.2020 | 20:21
Impressions d'una setmana a València

M'agrada València, cada vegada més, però enguany hi he estat un temps excepcional. Una setmana sencera al Cap i Casal. Hi he apreciat algunes coses que potser puguin ser d'interès per a algú altre.
La superació del terrible, llarguíssim període de governs de dretes, tan al país com a la seva capital, es nota molt en l'autoestima que avui es respira arreu, en l'empoderament del carrer, com un alleujament, singularment entre la gent jove, tot i que es tracta encara d'una situació fràgil i sense prou garanties.
Em sorprèn enormement la poquíssima gent que utilitza el nostre idioma d'entrada a la conversa i amb tota naturalitat. L'hegemonia del castellà –esdevingut del tot español pel retrocés polític enorme dels darrers anys, no pas pels mèrits de cap seducció democràtica- ho abassega tot, i resulta mínima, ridícula l'aplicació d'una cooficialitat entre iguals que un turista superficial no veu pràcticament enlloc. És més, hi ha moltíssim més anglès que valencià en publicitats hoteleres i restauradores, i en el domini dels professionals del sector.
M'agrada enormement el pes del verd a la ciutat. Hi és generós, antic, respectable, ple de vida, esperançador. Ben cuidat. I força respectat arreu. Les grans avingudes valencianes, places i jardins, i no diguem el fabulós llit del Túria són una bona mostra de governança del municipi i de la ciutadania en una riquesa urbana tan essencial.
Com a contrapartida, observo també que l'espai públic és encara molt deutor dels modes de vida característics del segle XX, del progrés individualista imposat pel Mercat: cotxes i motos gaudeixen d'espais plenament hegemònics, en detriment del transport públic (prou cobert i eficient) i, sobretot, dels vianants.
L'organització semafòrica els és molt contrària. Travessar avingudes i carrers es fa difícil. A les places i cruïlles, al vianant –acusadament els que tenen més limitacions i dificultats- se li complica molt la vida.
Aquí hi ha una extensa tasca a fer els propers anys, que desitjo i m'imagino que governs progressistes i associacions cíviques tenen entre les seves prioritats.
Un exemple-paradigma del que dic és la popular, concorreguda, imprescindible Plaça de l'Ajuntament. Resulta fàcil tancar els ulls i imaginar-la pràcticament tancada al trànsit privat i oberta generosament als vianants i als autobusos de línies essencials que hi tenen parada.
Avui encara les voreres resulten estretes per a la quantitat de gent que hi circula, ocupades per unes terrasses abusives que es mengen la meitat de l'espai. Els parterres són disfuncionals, les rutes per travessar de banda a banda una gimcana . Tot hi és encara pensat per als modes de mobilitat privats, que justament són prou minoritaris a la plaça i, segons que em sembla, fàcilment desviables per altres avingudes i carrers.
Només hi faltava, aquest dies, una pista de gel tan impròpia en els temps d'emergència climàtica i consciència energètica que travessem.
La Plaça, doncs, em sembla un espai on aplicar mesures dràstiques i amb inversions que no veig gaire complicades ni costoses. Que defineixin clarament maneres de governar.
Un apunt final –i no per la seva importància, que estimo clau, sinó justament perquè m'agrada que sigui el darrer que resti a la retina de qui em llegeix- : el paper que la llengua valenciana té als espais culturals, públics i privats.
Com que sóc un passavolant a la ciutat, que valoro moltíssim l'esplèndida oferta que té València en museus i grans elements patrimonials, però que no en conec ni la xarxa de biblioteques ni la vida popular als barris, ja em disculpareu la gosadia i el biaix informatiu que tinc, però m'esborrona comprovar que a llibreries molt cèntriques, punts d'informació turística, quioscos, no hi trobes de manera natural ni la premsa en el nostre idioma ni molt menys encara l'extensa literatura de gran qualitat i valor que avui s'hi publica. Ni tan sols les diverses i estimulants editorials estrictament valencianes hi tenen aparador, m'ha semblat a mi.
En això, com he dit més amunt, la cultura que es palpa arreu sembla tan únicament espanyola (ergo, castellana) com la que pots viure a Saragossa, Almeria o Madrid.
Sospito que abordar a fons l'empoderament lingüístic i cultural és el que pot suposar un enfortiment dels canvis estructurals i democràtics necessaris, tan castigats durant tants anys a València.
També penso que, més enllà de qualsevol altre objectiu universal a què la ciutat pot aspirar, i per als quals està molt ben preparada, té un potencial enorme en el lligam intens amb la resta de pobles que compartim la mateixa cultura, i entre els quals encara prima un desconeixement mutu exagerat, colossal, que la Dictadura franquista i la migrada democràcia formal subsegüent en què encara vivim ens impedeixen de superar de manera decidida.
Justament, a la València de les moltes persones de nacionalitats i llengües de tot el Món que la senten seva, la farà cosmopolita definitivament l'idioma que compartim plegats en aquesta riba de la Mediterrània des de fa prop de vuit segles.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook