Comence a escriure aquestes línies en novembre de 2014, i en aquest cas la data té la seua importància. Els amics de la Colla Rebombori fan en aquesta Magdalena de 2015 el seu vint-i-cinc aniversari i m'han demanat una reflexió en veu alta sobre què han estat els mitjans de comunicació a la nostra ciutat durant eixe període. Hi ha molt de què parlar, sí, però no faré ara un repàs per a recordar-vos que en aquest temps s'han consolidat, a més de l'autòcton Mediterráneo, les edicions a Castelló de Levante EMV i El Mundo o que, en cas contrari, s'han tancat iniciatives com l'Heraldo de Castelló, l'edició local de Las Provincias o televisions com Localia o l'enyorada per alguns Tele Troncho al mateix temps que es mantenen altres propostes audiovisuals d'àmbit local o comarcal. No. La meua reflexió està centrada en la crònica d'un fracàs que ha marcat el panorama dels mitjans de comunicació al País Valencià en aquests vint-i-cinc anys.

Fracàs en tots els aspectes, cultural, social, econòmic, laboral, i sobre tot un fracàs com a projecte de construcció de país. Què açò, i no una altra cosa, ha significat el naixement i la sobtada mort de RTVV, la ràdio i la televisió pública dels valencians que va veure la llum el 9 d'octubre d'ara fa 25 anys i que van apagar just ara fa un any, el 29 de novembre de 2014. (Ja us havia dit que la data tenia la seua importància). Afortunadament la vostra colla ha pogut sobreviure a uns temps i a un país que s'ha mostrat implacable amb l'únic mitjà públic de comunicació en valencià que ha conegut en la seua llarga i atabalada història. Fins a l'extrem que no ha pogut superar-ho. Primer motiu doncs de celebració? per a la colla, s'entén. 25 anys, un quart de segle, cal celebrar-los sempre. ¡Felicitats!

Fracàs col·lectiu, que afecta en la seua transversalitat al conjunt de la societat valenciana. Tots hem eixit perdent. La recentment constituïda MESAV, la Mesa Sectorial de l'Audiovisual Valencià -que aglutina representants dels col·lectius d'actors, realitzadors, doblatge, productores, locutors, directors, tècnics de so, periodistes, operadors d'equips, càmeres, guionistes i a les universitats valencianes-, apunta en el seu document Cap a un nou espai audiovisual que «el sector professional de l'audiovisual valencià travessa la pitjor situació de la seua història. El tancament abrupte i irracional de RTVV i la manca continuada de polítiques d'ajuda i foment de l'ocupació i el desenvolupament empresarial han augmentat la taxa de desocupació al 92%. Moltes empreses han hagut de tancar i el futur de la majoria de treballadors valencians d'aquest sector està fora del nostre àmbit o en altres professions?». Un sector integrat per més de 5.000 treballadors directes i que generava al seu voltant molta més ocupació com ara professionals de maquillatge i perruqueria, seguretat, hostaleria i hostesses, fusters, seguretat privada, decoradors, etc.

Una realitat que no afecta només als membres d'aquests col·lectius. Alguns de nosaltres hem perdut el treball i la possibilitat de realitzar la tasca per a la qual ens vàrem formar, en alguns casos fins i tot després d'haver superat una oposició en el sector públic que després no ha estat respectada. Però el conjunt dels ciutadans del País Valencià hem perdut un valor que no per ser immaterial és menys important: Ens han deixat òrfens d'un senyal d'identitat propi que, a més, ens impossibilita a rebre formació, entreteniment, informació, cultura, així com l'accés a les noves tecnologies de la comunicació i a les autopistes de la informació, en la nostra llengua i al llarg de tot el nostre territori. Els valencians som l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que tot i tindre una llengua pròpia no té un servei públic de ràdio i televisió que els parle en eixa mateixa llengua. Fins i tot les comunitats de parla castellana mantenen televisions autonòmiques, a més de la televisió pública estatal. Un greuge que traspassa fronteres. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, subscrita per Espanya, afirma que els poders públics han de garantir la creació d'almenys una ràdio i una televisió en les llengües protegides per aquesta carta. És el cas del valencià. Amb la reobertura de la televisió pública grega, els valencians som els únics habitants d'una regió europea amb llengua pròpia sense mitjans de comunicació públics que es vehiculen en eixa llengua. Sí, també en això som únics.

I el pitjor de tots és què han estat les institucions públiques, els polítics que havien de vetllar pels nostres drets i els nostres senyals d'identitat, els que se'ls han carregat. A l'hora de fer valdre les seues prioritats ho han tingut molt clar: el menys prioritari ha estat una vegada més la llengua, la cultura i l'accés a la informació pública en la nostra llengua. Encara que ara, amb les eleccions tocant a la porta, ja parlen de reobrir allò que van tancar o fins i tot, com en el cas de la Diputació de València, de fer-ne una de nova «que ens parle de lo nostre en la nostra llengua».

Una llengua que han massacrat pel que fa a la seua presència en els mitjans de comunicació. Com en tants altres llocs: en l'administració pública, en els jutjats, en el comerç, en la publicitat, etc. Només ens queda l'escola gràcies a la Llei d'Ús i Ensenyament que ara compleix també 25 anys, però els atacs i les retallades estan a l'ordre del dia. Per exemple aquí mateix, en el col·legi Herrero de Castelló.

Tancada RTVV, censurada Catalunya Ràdio i prohibida TV3 només tenim accés a mitjans en castellà. La presència del valencià queda reduïda a revistes locals i a un grapat de televisions locals i comarcals que intenten sobreviure en un espai alegal marcat per una distribució partidista i sectària de les concessions que ha acabat també als tribunals de justícia. El valencià està ferit de mort als mitjans de comunicació i acabarà desapareixent si només queda en mans dels interessos del mercat i de les empreses privades. Les excepcions d'emissores com Ràdio Vila-real o TV Quatre, a La Plana, i de Comunicació de Els Ports a Morella, a més d'altres al Baix Maestrat no fan sinó confirmar eixe temor.

La història del tancament de RTVV ja és prou coneguda i no em ve de gust recordar-la. Tampoc és el lloc. Només vull aportar unes dades respecte al que tots hem perdut, més enllà que fórem o no consumidors d'un mitjà que es va pervertir per l'ús sectari que d'ell van fer els polítics amb la complicitat de bona part dels treballadors i de la societat que ho va permetre. Hem perdut la possibilitat de gaudir de ficció en valencià, de rebre informació en valencià, de parlar d'esport en valencià, de veure teatre i cinema en valencià, de riure amb dibuixos animats en valencià, d'escoltar debats en valencià, de conéixer el nostre medi ambient en valencià, de mostrar les nostres arrels i les nostres festes en valencià, etc.

Sí, també les festes. No seré jo qui defense el que va estar el tractament de RTVV a les festes fundacionals de Castelló. Però tampoc seré jo qui el condemne. En tot cas mai als treballadors que ho van fer possible i moltes vegades en situacions de manca de respecte i de comprensió per part d'aquells per als quals treballàvem. Amb el tancament és segur que també els castellonencs, festers o no, hem eixit perdent. Algunes dades: Al llarg dels 24 anys de RTVV la televisió pública dels valencians va oferir en els seus informatius un total de 23.505 notícies de la ciutat de Castelló, una mitjana de tres al dia incloses les que feien referència a les festes. Pel que fa a les festes de la Magdalena es van oferir un total de 87 retransmissions en directe i es varen enregistrar 589 'bruts' amb una durada mitjana de cinquanta-i-cinc minuts cadascú. I parle només de programes informatius.

Però no és una qüestió de xifres, ho sé. Perquè són pocs minuts, segur, si els comparem amb el seguiment d'altres festes com les Falles de València o les Fogueres d'Alacant? però són molts quan la comparació la fan els nostres veïns d'Almassora, Borriana, Vila-real, la Vall d'Uixó o Vinaròs respecte a les seues festes que per a ells són tan importants com per a nosaltres les de La Magdalena. Res de nou: Això ho saben, i ho pateixen, també els veïns de Tarragona o Lleida respecte al tractament de l'elogiada TV3 envers les seues festes o, sobretot, els seus equips de futbol? de nou la mateixa queixa que podem esgrimir els 'orelluts' respecte al Villareal CF i aquests del València CF. Malauradament és una qüestió d'audiència i de pes social i demogràfic dins del país, així de clar.

Són pocs minuts, segur, i són molts menys del que Castelló i la seua gent ens mereixíem? però també al voltant d'això els convide a reflexionar. Respecte del passat: Recorden quina altra televisió, pública o privada, fora de l'àmbit local ha parlat mai tant d'aquestes festes? Sí, he dit tant, què no vol dir suficient. I en clau de futur: Quan tornarem els castellonencs a tindre eixa quota de pantalla per mostrar, en valencià, les nostres festes a la resta dels valencians i per extensió a la resta de televisions autonòmiques? Les dues respostes són fàcils i dibuixen una realitat prou decebedora. Pot ser que no ens agradara la radiotelevisió pública que teníem i segur que hi havia moltes raons perquè així fora, però en comptes de lluitar per millorar-la hem deixat que ens la lleven sense valorar el què hem perdut. Encara sort que no hem tingut la mateixa actitud respecte a altres serveis públics i altres drets que tot i la nefasta gestió dels polítics sí considerem fonamentals. Era per açò la referència al fracàs col·lectiu que ha significat el tancament de RTVV i la pèrdua de bona part del nostre sector audiovisual.

Una apagada a negre que té responsables amb noms i cognoms. Però bé, estem de festa i d'aniversari. Vint-i-cinc anys de Colla Rebombori és per a celebrar-ho al llarg de la setmana de festes i de la resta de l'any. ¡Llàstima!, segur que Joan Miquel Ahís ho haguera gravat amb la seua càmera i haguera pogut convéncer -no tinc cap dubte- a algun editor per a col·locar ni que foren un parell de minuts en qualsevol dels espais en els quals la tancada RTVV parlava (encara que per a alguns fora poc) de les festes de Castelló i de la gent que com vosaltres les fan possible.

Tal vegada siga l'any que ve si finalment els valencians, també els de Castelló, recuperem un servei públic de ràdio i televisió al que tenim dret.

Queda dit, enhorabona.

(Article publicat al llibre de festes de la Colla Rebombori de Castelló)