Ho comentava l'altre dia amb el meu amic Joan, l'inventor de la teoria d'»El Perrico com a concepte». Potser des de l'Arcàdia feliç com ell denomina la Marjaleria, la gent no ha emigrat massa, però, personalment pense que som un poble que ha emigrat més del que l'opinió general sol creure. Sobretot des del sud i de l'interior del País Valencià. Barcelona, la costa, França, Alemanya o Algèria han estat destinacions d'acollida. Vam emigrar a finals del segle XIX i principis del XX per a buscar la fortuna que ens negava una agricultura, aleshores, marginal que ni tan sols podríem anomenar de supervivència. La propietat de la terra, els cataclismes naturals, els abusos dels cacics i la fil·loxera feren la resta. Vam exiliar-nos després de la guerra per la repressió i perquè un país que ens negà la nacionalitat i el mínim per a viure no ens mereixia. L'endarreriment econòmic i social ens va empentar als anys 50 i 60 per tot el món. I alhora, els pobles de l'interior i els masos començaven a patir un enorme degoteig d'habitants que expliquen la formació d'algun grup perifèric i barri de Castelló.
Passaren uns anys i es van produir canvis substancials en la sensibilitat, en les formes de vida i la moral de la societat occidental. Un nombre considerable de joves d'arreu del planeta tenien quasi que simultàniament experiències semblants: l'explosió de la música rock, les lluites per la igualtat racial, les revolucions utòpiques. El nostre Maig del 68 esdevingué un rajolí inacabable de joves pel món, fugint moltes vegades d'un servei militar obligatori, i buscant un nord alliberador. La Gran Recessió de 2007 ens ensenyà que el temps polític, líquid i vertiginós, corre molt de pressa i que a més de valencians, vam esdevenir classes vulnerables.
Reflexionàvem al voltant de l'emigració valenciana mentre miràvem i remiràvem fotos d'aquesta entitat geogràfica imaginària que és Serrania Celtibèrica. Les cases, els balcons, les portes denoten que l'home ja fa temps que va marxar. Un cotxe moribund i rovellat jau al costat d'una casa. El ferro dels balcons que també va perdent el color i es va mimetitzant amb la pedra i els sostres, sobre els quals creix la vegetació. Sembla un reportatge fotogràfic per a il·lustrar Pedro Páramo. Parlem d'un etnocidi silenciós. Una manera lenta de morir en forma de despoblament dels pobles de muntanya de l'interior. Parlaríem de pobles com Todolella, Villores, Sorita, Palanques, Sucaina... Despoblament extrem per l'emigració persistent des dels anys 50, com a tumor, però que esdevé metàstasi per l'envelliment de població, la poca natalitat, la falta de cohesió interna o la degradació del patrimoni. Però clar, d'aquest període de la nostra moderna història sembla que ningú guarda actualment cap bell record, la qual cosa confirma una vegada més com els valencians som més hereus d'una tradició d'oblits que no un país de memòries viscudes.
El barri de la Plata
En el pas del segle XIX al XX, els pobles de l'interior de la província de Castelló, lligats de manera natural amb Catalunya, van generar un flux ininterromput de gent, anterior a l'emigració murciana i andalusa. El barri de la Plata era el lloc de Barcelona, uns quants carrers del barri del Poblenou, on entre 1880 i 1930, aproximadament, anava a parar tota la gent d'aquells pobles: Espadella, Toga, Vallat, Cirat, Fanzara, Argeleta, Aiòder, les Fonts d'Aiòder, el Tormo, Lludient, etc. De fet, hauria de ser molt important la comunitat de castellonencs perquè el 1916 es va crear el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, aixoplugat en el Centro Democrático Radical del Poblenou. D'açò i de molt més ens parla Julià Guillamon a El barri de la Plata. Fa temps que seguisc els escrits de Guillamon. Des d'aquell llibre mític que va ser «La ciutat interrompuda», a les ressenyes en La Vanguardia passant pel monzonianament fonamental. Com triomfar a la vida, les seues observacions i argumentacions m'han ajudat a comprendre molt millor la nostra literatura.
En aquest recull que ha estat apareixent periòdicament en la revista L'Avenç, el nostre autor reconstrueix la memòria familiar, originària de Toga, i la de molts castellonencs de l'interior, a Barcelona des dels anys 20 del segle passat. Com Castelló va ser una petita pàtria per a aquesta gent, com van viure, les seues il·lusions, els tallers i les dureses de la vida. I com esdevenen gent sense arrels profundes, exposats a les onades anivelladores de la ciutat tecnificada, que buscaven preservar una identitat que potser no havien tingut mai i que no passaria a la història. Perquè la memòria significa evocació, imatges que tornen, significa llenguatge, la correspondència entre el pensament, el fet i la paraula. Perquè el nostre temps és la memòria. Perquè la memòria és l'últim fonament de l'escriptura, perquè és també el fonament últim de la vida dels humans. Per això, no estaria gens malament que alguna institució o editorial valenciana es fera càrrec de l'edició.
