Escriure no és contar la teua vida, sinó aconseguir un artefacte fabricat de retalls d´experiència o imaginació que s´aguante. Que tinga cos, estructura, que semble un món, un crim, un somni, alguna cosa. Fixe la vista en la pantalla de l´ordinador. Repasse les novetats editorials que he rebut, les anotacions, les notícies. Veig que ha mort Dario Fo. Encara recorde el cabreig que va causar en l´establishment literari que li concediren el premi Nobel perquè era un pallasso. I és que els mandarins literaris consideren literatura tan sols una part del tot. Ancorats com estan en una concepció decimonònica del planeta, no accepten que, des dels personatges torturats de Dostoievsky, el món ha canviat i, els agrade o no, la poesia de Nick Cave és tan literatura com els guions cinematogràfics de Hitchcock, els televisius de l´equip dels Simpson o les cançons de Tom Waitts.
Intuïsc que els dinosaures que menyspreen tot allò que l´artritis mental que els corseca ignora hauran tingut un principi d´infart per la concessió (més que merescuda) del premi Nobel de Literatura a Bob Dylan. Perquè encara no s´han adonat que del gran tot que és la literatura, avui en dia, (i la cosa ja fa temps que funciona) els llibres en són només una part. Digníssima, però només una part. La literatura és als llibres, evidentment, però també al teatre, a les cançons, al cine, a la ràdio, a la televisió, als diaris, als còmics. I no podia imaginar, like a rolling stone, millor homenatge a Dario Fo que concedir el premi Nobel a Dylan el dia de la mort de l´histrió italià.
Hi ha dies com avui en què Castelló et deixa la impressió de ser d´un lloc anodí però agradable, distribuït a la mesura humana. Tot i això, solen ser dies amables. I l'amabilitat me la proporciona saber que existeix la possibilitat d'obrir la Filmoteca Valenciana en l'edifici del Teatre del Raval. I m´agrada la notícia perquè per a mi, el cine, no sols és una successió d´imatges, sinó un arxiu. Cada pel·lícula que he vist conté milers d´imatges i cadascuna d´elles, com les pàgines d´un llibre disposades en un ordre determinat, descriuen per si mateixes espais, cossos, objectes, històries.
El cine és l´art de les coses concretes. Cada cosa que es veu és única, irrepetible. Així doncs, tota imatge inevitablement documenta el que mostra, i converteix les pel·lícules en una cosa semblant als llibres d´imatges, en compendis que guarden memòria del que han vist o viscut els personatges de les pel·lícules. Cada imatge és com una pàgina que descriu un fragment d´un argument o d´una realitat. Però després, aquestes mateixes imatges, inevitablement també formaran part de la nostra memòria, perquè una vegada vistes quedaran gravades en el nostre cap. És per això que el cine aconsegueix que milions de persones compartisquen les mateixes imatges, la mateixa memòria. Un arxiu d´imatges universal que es mesclarà amb els nostres propis records.
De vegades trobem imatges que formaven part de la nostra vivència i que després les retrobem en un film, però també succeeix exactament el contrari, que el cine ens ajuda a reconèixer la realitat, a veure coses conegudes de forma nova. Damunt la taula tinc un monogràfic sobre Win Wenders. A mesura que el fullege, el seu Berlín es mou, cobra vida, i el paisatge va adquirint a poc a poc dimensions i relleu. És la màquina del temps, que s´encén, el focus de la memòria que il·lumina la projecció d´El cel sobre Berlín d´aquella vesprada d´hivern i que la projecta en la pantalla boirosa dels records i dels somnis.
Per això, em fa comboi la simple possibilitat que aparega una sala de la Filmoteca a Castelló, perquè és la constatació d'una autèntica trinxera de resistència ciutadana enfront dels nous hàbits de consum cinematogràfic; perquè es planta cara a les multisales seleccionant una programació alternativa i resguardant l´especial halo de viatge en el temps; perquè el mapa de l´exhibició, porgat pel tancament de locals i per la creixent oferta de les plataformes digitals i de pantalles portàtils, atresora illes que reivindiquen l´experiència col·lectiva i ritual per als espectadors sense l´esclavitud imposada per les estrenes i l´oferta i la demanda.
Fets tan simples com l´obertura d'una nova sola poden ajudar a cosir les ferides d´una ciutat com Castelló que, sobretot, és un horitzó emocional i on, de vegades, flota un núvol contaminant al voltant dels seus habitants que els modela, i dispara el comptador Geiger de la radioactivitat. Felicitats a qui corresponga.
