Quan al començament del «Faust» de Goethe, obra fundacional de la nostra Modernitat, el savi protagonista apareix traduint el cèlebre pròleg a l'Evangeli de Joan, una de les traduccions assajades, justament, és: «Al principi, existia l'acció». La Modernitat, com ens han remarcat reiteradament, és genuïnament fàustica. Té voluntat de transformació i explotació de la naturalesa, de conquesta i dominació dels homes i les cultures, d'increment dels coneixements i, com Marx ens explicà, producció i acumulació de mercaderies i capitals. Occident -és a dir, nosaltres- i Faust tenen, com no, un etern antagonista: Mefistòfil, l'esperit que sempre nega. D'ahí la condemna a les diverses formes d'inacció: del pecat per omissió al delicte d'omissió d'ajuda, de la desobediència civil a l'abstenció electoral, de la melancolia de Hamlet al quietisme de Madame Guyon, de la deserció militar al pacifisme, de la improductivitat científica al decreixement econòmic, del sedentarisme a la neutralitat en els conflictes bèl·lics o la manca de compromís de l'intel·lectual. Hanna Arendt ho exposa rotundament: l'home modern ha desterrat de la seua vida la dimensió contemplativa per a esdevenir un «animal laborans», aquest mateix animal productiu que integra l'actual societat del cansament.
El món de la literatura (i de l'art en general) reflecteix aquesta mateixa tendència, duu inscrit en el seu interior el mateix codi genètic, propi de la modernitat. La pàgina, la tela o la partitura en blanc tenallen el pintor, el músic o l'escriptor. Els seus pitjors fantasmes s'anomenen esterilitat, bloqueig o manca d'inspiració. Tota trajectòria intel·lectual o artística se sustenta sobre la producció abundant, i com ja ens avisava Adorno, fins i tot l'intel·lectual, tot i que es creu lliure, està sotmés al sistema productiu del capitalisme. I si no, què fa un currículum sinó certificar la vigència d'aquest model, basat en la prioritat absoluta de l'acció?
Però sempre hi haurà una escletxa per a l'esperança. El mateix món de la literatura (i de l'art en general) també ens recorden que hi ha espai per a la no-acció, que no hi ha cap cosa més útil que no fer res. Quina millor patada a la poesia que acomiadar-se'n als dinou anys per a sumir-se en un silenci que ha esdevingut emblemàtic com va fer Rimbaud o escriure molt poc com Juan Rulfo o J.D. Salinger? ¿Quantes vegades la nostra intervenció o sobreproducció no ha fet res més que empitjorar les coses? Pense en la guerra d'Iraq, o en el munt de llibres que (auto)publica gent de Castelló. Herman Melville, a «Bartleby l'escrivent» ens conta la història d'un escrivent que passa d'escriure, és a dir, ens mostra la rosca de l'engranatge que prefereix no seguir exercint la seua funció. Hom podria prendre exemple, no?
Donald Trump
A Castelló, normalment, la ressaca ve en acabar la setmana de la Magdalena, però aquesta vegada no ha estat així. Quan se celebren les eleccions presidencials als Estats Units, no sé per què, la gent s'alça del llit amb unes enormes ganes de produir mal de cap al personal. Sembla que una enorme cefalàlgia recorre la ciutat de la Dolçaina i del serà per diners. Parlen i parlen. Teoritzen: que si Wisconsin, que si el TTIP, Wall Street, Bernie Sanders, els drets humans.... Els escolte fascinat i el Castelló que em dibuixen sembla fred, transparent com una ciutat del nord d'Europa després de la pluja. Consideren que s'ha deteriorat tant la imatge de la política a partir de la crisi financera mundial i de l'aparició dels «nous populismes» que el ciutadà mitjà s'ha tornat descregut i una manera, entre d'altres, de manifestar-ho és votar contra el que és políticament correcte. Em fascina que el poble de Castelló haja esdevingut nihilista, pel que té de poble i pel que té de Castelló.
«La dama de Xangai»
Tot plegat em recorda massa l'escena dels espills de «La dama de Xangai». Les i els estatunidencs s'han votat a si mateixos perquè han votat contra la seua representació. Han votat fermament convençuts que la majoria votaria el contrari. I s'han vist rodejats d'espills, jo sóc la majoria. Pot ser que la conclusió siga que han votat Trump perquè el veuen molt capacitat per a resoldre els problemes que es va inventant sobre la marxa? Batiste (nom fictici, però personatge real) està esglaiat per la victòria de Trump. He de dir que Batiste, com a concepte, és un típic producte de Castelló, com la coca de tomata. Vinculat de tota la vida al món de la festa, militant amb carnet del PP i soci del Castelló fa més de trenta anys. I Trump és un problema per a ell!!!! La veritat? Me pixe.....
