Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bont vent i barca nova

¡¡Mena, bord!!

L'edifici Menador mostra el creixement de la ciutat.

L'edifici Menador mostra el creixement de la ciutat. carme ripollés

"Mudança". "Reforma". "Trasllat". "Nou habitatge". Cada vegada que escolte aquests sintagmes nominals recorde una anècdota de Balzac. Conten que en els seus anys de pobresa més abjecta, l'escriptor francés vivia en un tuguri miserable sense mobles ni calefacció. A les parets nues i pelades d'aquell antre, el novel·lista hi havia col·locat oportunes inscripcions: «Panell de fusta de caoba i còmoda», «tapís amb espill venecià», etc. En el lloc d'honor, damunt la sempre gèlida xemeneia, hi havia, presidint, un paperet que deia: «Quadre de Rafael». Doncs això. I amb això estava pensant divendres mentre observava des de fora el lloc físic de la meua futura destinació laboral: l'edifici Menador, espai cultural.

Del meu ofici de flâneur he conclós dos coses: que Castelló no és tan lleig com diuen i que els edificis en guaret de la ciutat semblen l'escenari perfecte per a ambientar una narració de Henry James. Si ens posem un poc rotllo segle XIX, amb la llum justa i amb una altra perspectiva, Castelló pot deixar de ser un poblet de la perifèria valenciana vingut a més i juga, en aquest joc d'aparences que tant encisa el patriciat local, a ser una senyora ciutat, europea i culta. Potser serà el fly o un ull que anhela una cosa distinta, diferent, però la gent que acudeix a la inauguració del Menador van mudats com si estigueren al Marais o a L'Eixample.

L'antic edifici d'Hisenda, com alguns solars, o com alguns altres immobles sense ús de Castelló sempre m'han produït la mateixa sensació: són edificis buits, sense ànima i sense un ús a curt termini. Parlem d'edificis singulars que estan situats en llocs privilegiats de la ciutat als quals els pas dels anys i el desús els han fet efecte i els han atorgat un aspecte fantasmagòric. I tot i això, continuen dempeus. Són, la majoria, construccions estàtiques, monumentals, com si el rellotge s'haguera aturat per a ells ja fa uns quants anys.

Espais buits

Però si entrem no en valoracions estètiques, sinó d'estructura, quan ens referíem a l'antic edifici d'Hisenda (o el dels jutjats de Borrull, o l'antiga residència de suboficials) parlem d'espais buits o espais sense ús? Crec que, majoritàriament, el terme més acceptat per la política i per la premsa per a parlard'aquests espais és «buit», però crec que hauríem de preguntar-nos si realment són només contenidors que esperen ser omplits amb usos o són només una construcció. En principi, l'absència d'ús en un espai no implica que estiga buit de significat ni de valor urbà. Però és que alguns d'aquests suposats buits contenen valors relacionats amb la memòria de les nostres ciutats i els seus barris. En resum: calia aquesta rehabilitació? I la custòdia compartida?

La nostra vida transcorre entre múltiples espais. Els habitem, ens relacionem afectivament amb ells; sentim que pertanyem a aquests espais i que, d'alguna manera, ens pertanyen. Però no mai hi ha un únic espai, sinó una heterogeneïtat de llocs que quasi que mai són estables i immutables. L'espai és sempre pregunta i dubte. És evident que avui una ciutat no pot deixar que el destí dels edificis en desús quede sense un pla de conjunt. No n'hi ha prou a triar l'edifici buit per la seua singularitat, pensant que l'arquitectura és un reclam o pel lloc que ocupa en la ciutat. Arquitectura és també programació, o dit d'una altra manera: un projecte comença amb una decisió com la que suposa triar un nou ús per a un vell edifici. Expressat amb cruesa, quants projectes són equivocats perquè el seu origen parteix d'una decisió equivocada? Però el que resulta innegablement positiu és que la ciutat vaja reaccionant als buits que genera en el seu interior; ja siguen solars o en aquest cas, edificis sense usos adients. La ciutat genera aquests buits per la senzilla raó que creix; per això mateix, si és indiscutible que el creixement urbà es planifica, no hauríem de deixar a l'atzar a quina activitat es destinen els edificis buits o sense usos adequats.

Continue fitant des d'Hort dels Corders. La casa i el carrer s'abracen i s'exclouen, es complementen i s'oposen. Un carrer és també les seves façanes, les finestres i l'activitat que les finestres deixen veure. Les llums de les finestres de les cases són un senyal de vitalitat, ens fan enyorar el confort, són una manera de valorar la qualitat d'un carrer. Quan en mirar les façanes des del carrer es veuen els sostres amb plafons de fluorescents de les oficines o les finestres dels pisos amb caixes de productes de les botigues a la vista, això sempre és un senyal de l'expulsió dels veïns.

Compartir el artículo

stats