Per a mi l'estiu és llum, molta llum. I un sol que em dóna la impressió que s'està malgastant solitari pels carrers, sense que ningú l'aprofite. I totes les coses semblen com aturades, com si el temps passara més lentament, com si la vida haguera caigut en un estat latent.
Quan la calor de l'estiu apreta, a Castelló tens, barates, unes quantes possibilitats: entrar en una església, anar al super a comprar alguna cosa i, per què no, anar al cinema. Ja sabem que entrar en una església de la ciutat no és cool. Però si és quan viatgem per eixos mons de Déu.... Anar al super és una cosa molt quotidiana i mancada de glamour. Per tant, ens queda només anar al cinema.
Són moltes les causes que concorren a afavorir que entrem a una sala de cinema. Des de la seua barator -vull dir el preu d'entrada i en relació amb d'altres espectacles, com el futbol, o els preus dels gintònics- fins al panurguisme típic del temps, podríem puntualitzar-les una per una i precisar-ne l'abast. Però també pot ser perquè ens agrada l'anomenat seté art.
Els noms de les primeres sales de cinema que vaig freqüentar són l'onomàstica d'una època amb cinemes de pantalla gran i cortines que convertien l'espectacle de la imatge en un esdeveniment. Ara, la multiplicació de pantalles ofereix una abundància audiovisual que explica la pèrdua d'aquella solemnitat que tenia el fet d'anar al cinema. Les noves pantalles, de l'ordinador al mòbil, són un luxe i, segons com, d'una luxúria inadministrable, però aquest esplendor no obliga a renegar de la nostàlgia. Ni del cinema com a experiència. L'entrada i l'eixida de la sala. L'encesa i l'apagada dels llums. Tot es confabula perquè aquest lapse de temps que passem en la penombra es convertisca en un fulgor lluminós. El cinema proclama un temps que s'acaba, promulga la brevetat del nostre estar ací, ens bufeteja amb l'exhibició de la nostra condició efímera. Algú va dir que no existeix el present, ja que mai no hi pensem, sinó només en el moment immediatament anterior i en l'immediatament posterior. El cinema podria ser aquest present, i per això el cinema que es dedica a filmar l'estiu és una metonímia perfecta de la vida. Pense en l'alegria cinematogràfica que he tingut aquesta setmana en tornar a veure Bonjour tristesse (1958), d' Otto Preminger, on una Jean Seberg joveníssima mesura les seves forces amb Deborah Kerr, s'hi enfronta per l'amor del seu pare, l'indolent David Niven. Emmarcada entre un pròleg i un epíleg en blanc i negre, que se situen en un París ombrívol i fantasmal, la pel·lícula desplega una insolència cromàtica que imposa el blau del mar, els accidents geogràfics de la Costa Blava, el cel obert, la terra exultant, la sensualitat de rostres i vestits, les nits de copes a les terrasses dels bars? Potser historiar el cinema consistiria a historiar-nos a nosaltres mateixos i les nostres mutacions respecte al que hem vist i el que veiem. De nou ací entra en escena l'estiu, l'essència de l'estiu, aquesta modulació constant de la llum, al llarg del dia i al llarg del període estacional. Després vindrà el desencant, quan l'estiu del cinema es fa més apagat, quan el nostre entusiasme no prové ja de la llum de la pantalla sinó del reflex, del record, i de la bellesa del record.
Com el cinema contemporani, el cinema de l'estiu ja no és aquell que ens interpel·lava sobre el temps, sinó el que pretén imposar un present perpetu que ja no és el present del qual no es pot parlar, el present inefable de la història sinó el present del consum immediat, d'allò que és d'un sol ús. Ara el cinema de l'estiu només pot concernir l'estiu com a temps de malbaratament i avorriment que s'omple amb la pel·lícula de moda. Mentre L'estranya parella romania tot l'any a la retina, i hi roman encara, fabricant la nostra història del cinema, Dunkerque o Cars 3 ni tan sols no s'associaran a aquest estiu, es veuran expulsades de la història del cinema quan se n'haja devorat l'últim fotograma. I de la meva història, també. D'aquesta història que any rere any s'entossudeix a repetir-se, ja que la repetició és la condició indispensable de la memòria.
Mentre que Antoine Doinel somia de veure la mar i Bogart pensa molt ingènuament que sempre els quedarà París, crec que Castelló ja fa temps que hauria d'haver pres la Bastilla.
