Quin final!

La veritat és que, fins ara, les mascletades del concurs d'enguany no havien estat res de l'altre món. Potser per això confiàvem molt en Peñarroja, una pirotècnia que sempre ens ofereix qualitat garantida; i val a dir que no ens ha decebut. Des de l'inici es va veure que la mascletà anava a ser diferent, mirant sempre de mantindre un crescendo que tantes vegades hem trobat a faltar en anteriors mascletades, sostenint un diàleg terra-aire molt interessant, i secundant amb creixement constant del so en l'aire l'increment de l'artilleria a terra.

Fins ací, però, no hauria passat de ser una mascletà interessant. Ara bé, tot va canviar, per a bé, quan el terratrèmol terrestre, ja de gran intensitat, va deixar pas al final aeri. Quin final! Nosaltres érem al lloc de sempre, i les orelles, que en altres ocasions havien acusat només lleugerament l'impacte dels esclats, ens vibraven ara per tot arreu, davant d'un final d'un ritme i una qualitat sònica envejable. A més, cal recordar que ha estat la de més durada de tot el concurs. Si aquest diumenge Pirotècnia del Bierzo no ho remèdia, i ho té molt difícil, Peñarroja té tots els números per a ser, un any més i amb tota justícia, el guanyador del concurs de mascletades de la Magdalena d'enguany.

Divendres, 9 de març. 23 hores. Camí Almalafa. Castell de Focs de Pirotècnia Pibierzo. Durada: 17'20''

El castell del Bierzo va començar amb no massa bones perspectives: excés de pirotècnia menor i dues sèries de coeteria i xiuladors que semblaven escapades d'una mascletà, detalls alentidors d'aquells que resten al cel massa estona, unes palmeres que mai no arribaven a ser palmeres... Però la veritat és que, a mesura que anava avançant el castell -ha estat per ara el més llarg de la temporada- va anar guanyant en qualitat.

Ha estat el castell on fins ara en l'actual Magdalena s'han llançat més carcasses japoneses, esfèriques, que a més eren rematades per llums multidireccionals.

Les sèries de carcasses rams de diversos colors, en verd, roig, rosa i blanc, acompanyades per bengales i rematades per algunes estrelles han estat de qualitat.

En esta fantàstica fase central el públic va gaudir de grans carcasses flor i de dobles garlandes, de color roig i verd, reforçades pels esclats de soroll.

El final va ser una mica sorprenent, sobretot perquè més que d'un final, hauríem de parlar de dos: el primer normal i habitual, amb moltes carcasses de tots els colors esclatant amb un crescendo correcte; però quan ja creiem que el castell s'havia acabat, i això semblava poc, la veritat és que vam tindre un «segon final», aquest monòcrom i utilitzant el soroll; no parlem del final de coeteria al qual ens han acostumat els darrers anys, no, sinó d'un autèntic segon final, amb totes les de la llei.