El procés independentista català -però no únicament- ha posat en relleu l'estratègia d'una part de la dreta d'evitar qualsevol conflicte polític que puga modificar l'anomenat Règim del 78 a través dels tribunals. Això no és un tema menor, de fet, és molt greu per a la democràcia i pels seus pilars vertebradors, la separació de poders. Ja sabeu, això del poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Crec que no és només cosa meua si plantege que la independència dels diferents òrgans que en formen part està en qüestió. Tristament, és un profund atemptat contra la democràcia, perquè debilita la seua viabilitat com a forma d'organització política i social i prolifera un sentiment de desafecció cap als ciutadans.

El plantejament és senzill: la dreta ha decidit defugir tota via de diàleg i ha apostat únicament per aquesta carta en la resolució de conflictes polítics de primera magnitud, la intervenció judicial. Ho hem pogut comprovar amb l'antic Decret de Plurilingüisme, que va presentar el conseller d'Educació Vicent Marzà. Davant d'una majoria parlamentària i escolar que avalava la proposta en matèria educativa, el president de la Diputació d'Alacant, César Sánchez, va decidir emprendre una ofensiva judicial per aturar-lo. Un altre cas paradigmàtic va ser el recurs que el govern espanyol va portar al Tribunal Constitucional per evitar la llei valenciana que evitava els talls de llum en les cases més desfavorides; o la llei de Sanitat Universal, que el mateix òrgan judicial va anul·lar el passat mes de desembre.

Vistiplau, és cert que la justícia espanyola, de tant en tant, també s'emporta alguna clatellada per atemptar contra els drets democràtics. És el cas de la condemna a Espanya que el Tribunal d'Estrasburg va dictaminar el 14 de març per imposar una pena de presó a dos joves gironins que van cremar fotografies del Rei Borbó; o l'alliberament de Carles Puigdemont de la presó alemanya de Neumünster, descartant delicte de rebel·lió. Per què passa això? Doncs, és molt senzill: l'àmbit judicial no està ideat per a la confrontació política.

És allò que el politòleg Ran Hirschl en diu la judicialització de la «mega-política». L'acadèmic es refereix al creixent pes que estan guanyant els agents judicials en la resolució d'assumptes que, fins a dècades recents, quedaven reservats al món de la decisió estrictament política. Perquè parlem de temes tan genuïnament polítics com l'organització territorial d'un país, els afers socials, l'ensenyament o el qüestionament de la monarquia.

Com dic, tot això és nefast per la democràcia perquè si els parlaments ja havien perdut poder en benefici dels executius i, cada vegada més, d'instàncies transnacionals, ara també cal sumar a les instàncies judicials en l'equació. Ara bé, és l'única opció barallen, perquè arguments no en tenen. Aposten per aquesta via perquè és l'únic recurs al seu abast per aturar totes les ones de canvi i aprofundiment democràtic.

La política no és un affaire que es practique amb toga i birret. Ni les nacions són un conjunt de masses geogràfiques inamovibles nascudes d'aplicacions pràctiques de manuals de Dret Constitucional. És l'hora de la política amb majúscules, i encara que s'arriba tard, cal posar remei a aquest procés de judicialització que no fa més que entorpir l'espai de diàleg, aixecant murs i fronteres on no hi hauria d'haver.