05 de mayo de 2018
05.05.2018

4 El grup format per persones seglars va ser determinant en el desplegament de la campanya pel basilicat del Lledó

04.05.2018 | 23:44
Vol de campanes en una imatge capturada el 10 de decembre de l´any 1977.

La proces «L'home existeix sempre a través dels grups socials». La frase del sociòleg Salvador Giner ens val per explicar que el factor desencadenant de naixement de la campanya pel basilicat del Lledó, en la dècada dels setanta del segle XX, va ser un grup social vinculat al programa Castelloneries, de Ràdio Castelló, i format en concret per Joaquín Campos, Josep Miquel Francés, Miquel Soler i Francesc Vicent, Quiquet, director del programa radiofònic.

Aquell grup format per persones seglars va ser determinant en el desplegament de la campanya pel basilicat del Lledó. Joaquín Campos, intel·lectual estudiós de l'antiga imatge venerada com a Patrona de Castelló, es va dedicar a escriure una diversa quantitat d'estudis històrics, alguns en col·laboració amb Josep Miquel Francés, articles, cartes, i també alguns manifests sobre el tema. Josep Miquel Francés va treballar del 1976 al 1979 com a cap de premsa de l'alcalde de Castelló, Vicent Pla Broch, a més va exercir el càrrec de secretari de la confraria del Lledó, del 1977 al 1983, va ser comissari d'exposicions artístiques i autor de treballs històrics fonamentals per al coneixement del Lledó. Miquel Soler va ser l'home d'acció, vicepresident de la junta de la Reial Confraria i figura destacada en l'organització de les festes patronals. Francesc Vicent, que havia estat ja sis anys en la Junta Central de Festes de la Magdalena durant els anys seixanta, va idear i va promoure nous actes per popularitzar les festes del Lledó, com la Serenata a la Mare de Déu, la cavalcada anunciadora o el butlletí informatiu Lledó basílica, en 1983. El seu paper comunicatiu com a guionista i director del programa radiofònic Castelloneries va ser fonamental.

Des d'agost del 1976, inici de les primeres gestions, fins al 1983, la campanya per la declaració del santuari de la Mare de Déu del Lledó com a basílica va ser un autèntica acció social fonamentada en el castellonerisme. Com a diagnòstic inicial, el professor Joaquín Campos, havia caracteritzat en 1976 la societat castellonenca «com un poble adormit en la peresa i en la superficialitat d'esperit, adormit en la rutina del dogmatisme catòlic o del dogmatisme lliurepensador». Cal entendre aquelles afirmacions en l'ambient renovador del Concili Vaticà II. Com a exemple del canvi social que hom buscava també en la religiositat popular, Campos va posar l'exemple del poema Galania, escrit per Miquel Peris i després musicat per a cor per Matilde Salvador, per commemorar la primera visita de la patrona de Castelló al Grau, celebrada el 4 de maig del 1974. En opinió de Joaquín Campos, aquella aportació és un càntic i també un crit de consciència, «Galania és un tribut a la Mare i a la Terra». Allò era més que poesia i música, era un nou símbol per al procés d'identificació del poble amb la seua Patrona. I podem dir que aquella nova música, aquella Galania, va ser com un signe clar de tot un procés de participació que havia de generar-se.

A l'agost de l'any 1976, Joaquín Campos i Josep Miquel Francés, es van entrevistar a Morella amb el capellà i historiador Manuel Milian Boix. A la capital dels Ports mossèn Milian va informar àmpliament els dos joves sobre els tràmits que s'havien seguit en la petició del títol basilical per a l'església de Santa Maria de Morella. Justament Campos i Francés s'havien desplaçat a Morella per enregistrar un reportatge sobre el Sexenni de Morella per al programa Castelloneries. Durant la tardor d'aquell any van començar les gestions i la proposta va ser presentada en la reunió de la junta de la Confraria del Lledó, del 17 de gener del 1977, per Joaquín Campos, Pedro Fabregat, Josep Miquel Francés, Antonio Ortells i Miquel Soler.

Poc després, el 10 de febrer, l'alcalde Pla va convocar, al saló de plens de l'Ajuntament de Castelló, la reunió constitutiva de la Junta gestora pro-basilicat del santuari. Durant tres mesos la comissió va desplegar la campanya per la declaració basilical del Lledó, que va rebre l'adhesió de la pràctica totalitat de les associacions i institucions de la ciutat, a més de les rebudes des de terres catalanes o des de València. Campos, Francés, Soler, Quiquet i Maria Teresa Cazador, secretària del negociat de festes, van passar moltes nits en vetla redactant, recopilant i seleccionant tota la informació necessària per a remetre a Roma.

L'1 de maig del 1977, en finalitzar la processó de la festa major lledonenca, l'alcalde de la ciutat va lliurar al bisbe, Cases Deordal, la petició formal i el voluminós Llibre dels precs, coordinat per Josep Miquel Francés. Era el fruit del treball dels membres de la junta, una completíssima documentació que incloïa les adhesions a la sol·licitud del títol de basílica, un recorregut per la història, la religiositat i l'art, i documentació gràfica sobre les principals festes del segle XX i sobre el santuari. No és segur que la publicació arribara a la destinació, perquè podem dir que aquella iniciativa no encaixava en la mentalitat del bisbe Cases, «un bisbe dels pobres i de Maria», com el va definir el seu secretari, Mn. Joan Güell. La justificació potser es deu al fet que l'Església institucional se sent cada vegada menys responsable d'allò que és local. Potser això explicaria que la campanya pel basilicat, en nàixer, no fóra considerada per la jerarquia en tot el seu sentit originari, com una aportació pròpia, de cohesió social i cultural, d'un sector d'una comunitat de la mateixa Església.

L'antiguitat del lloc sagrat era un fonament per a l'objectiu. El mateix Francesc Vicent, al programa 665 de Castelloneries, en un editorial titulat «Lledó, basílica, seguir i guanyar!», es referia al «moment bàsic de la història castellonera i sobretot lledonera» que havia de concloure, com en la declaració del Lledó com a temple basilical: «Ho aclama el poble, ho exigeix la història». L'argument de la «justícia històrica» defensava un dret que es considerava inqüestionable, fonamentat des de l'Edat Mitjana. Al Llibre de consells del 1379 apareix una petició dels representants de la vila de Castelló adreçada al vicari de la diòcesi de Tortosa sobre la creació d'una confraria, que hauria de promoure l'ampliació de la capacitat de la «la basílica o ermita de la Gloriosa e Immaculada Verge Maria del Lledó», per donar-hi cabuda als pelegrins:

Un portaveu destacat com Joaquín Campos, al programa 664 de Castelloneries, en 1978 defensava la campanya pel basilicat, també amb l'argument de la «justícia històrica»: «No pretenem una titulació religiosa nobiliariofolklòrica, [...] sinó el just reconeixement d'uns valors inqüestionables que li pertanyen pel més elemental sentit de justícia històrica».

El sentit poètic també va funcionar en l'expressió d'aquesta fonamentació. El mateix Joaquín Campos ho expressava en un diàleg amb Quiquet, en la secció «Peiró» del Castelloneries 670, en 1978: «Al Lledó guarda Castelló el millor de si mateix: el talismà estimat amb zel a través del qual ha connectat, des que va obrir els ulls a la Història, amb la Divina Gràcia».

L'altra raó de la petició basilical era el de la cohesió social i religiosa del Lledó amb la vida del poble castellonenc, al llarg del temps. Josep Miquel Francés, un altre dels intel·lectual de la campanya, explicava aquest valor d'unitat al voltant d'una vivència col·lectiva religiosa en un editorial del programa Castelloneries 850, en 1981, citant la lletra dels goigs a la patrona, escrits el 1917 pel jove historiador Lluís Revest i Corzo: «Del Lledó ha obtingut Castelló no només forces que li van donar cohesió per a la seu vida de «pietat» i devoció, pagana als orígens i cristiana després del transvasament cultural de la imatge, sinó per a tots els nobles actes de la vida. Bé va saber captar-ho el poeta Revest: ?Castelló ha begut sa glòria ací als peus del vostre altar"» Sens dubte, podem afirmar que cap mitjà de comunicació castellonenc va fer més ni millor a favor de la declaració basilical del santuari del Lledó que el programa Castelloneries. L'esforç del mateix Francesc Vicent va arribar a fets de compromís extraordinari. A Barcelona estant, a l'octubre del 1979, el mateix Quiquet va lliurar al bisbe Cases, a peu de l'avió, poc abans de viatjar a Roma, una documentació gràfica per millorar la informació sobre el delerat títol. L'èxit del projecte del basilicat va representar una fita d'grup humà dinamitzador, creador de la identitat del Lledó contemporani, des dels anys setanta del segle XX fins ara. El mateix Francesc Vicent va explicar aquell sentiment col·lectiu amb una bella metàfora, en una reflexió escrita en 1998: «En la màgia aclamatòria d'aquell ?Lledó basílica" vam veure llavors que tot un arc iris de noves possibilitats se'ns obria en tractar de consolidar la cimentació d'una cultura i una religiositat mil·lenària amb els motlles nous que exigia el temps present».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

EL HUMOR GRÁFICO DE XIPELL


Playas en la Comunitat Valenciana

Los mejores restaurantes en Valencia

Descubre las playas de Alicante, Castelló y Valencia y el mapa con todas las playas. ¡Vota tu playa favorita, envía fotos de las playas y decide dónde pasar tus días de sol!