Crec que va ser Mercedes Milà, fa molts anys, quan era una periodista punyent i feia entrevistes molt preparades, molt abans que ens fes saber que es pixa a la dutxa. Bo no n'estic del tot cert, però diria que va ser ella. El cas és que va entrevistar a Adolfo Marsillach, actor, director i autor dramàtic de gran prestigi i talent, i amb una basta cultura. I ella, un poc farta per les respostes salpebrades d'anècdotes i citacions cultes, li va amollar: "I vosté per què és tan pedant?", i Marsillach, sense immutar-se va contestar: "perquè puc". Formidable.
El mal és que hi ha molta gent que practica la pedanteria i no pot. Un dia a un plenari, li vaig haver de dir a un adversari polític: "la seua prepotència signa xecs que el banc del seu talent no pot cobrir". No ho va entendre, la qual cosa demostra que jo tenia raó. I així són amb massa freqüència els debats polítics. La dreta té el costum de dir que nosaltres no estem preparats, que no sabem governar, que no tenim ni idea de res... Com si ells tingueren la ciència infusa! O s'hagueren format tots a la Juan Carlos I- Com si igual que Franco, governaren per la gràcia de déu. I m'han acusat també del contrari. Un dia en un debat en el qual tractàvem sobre una qüestió que està en el meu àmbit de coneixement acadèmic i professional, vaig recordar eixa formació per reforçar l´argumentació, i se'm va acusar de refregar títols pel nas dels altres. Tant se li val.
El cert és que amb molta, moltíssima freqüència, en debats polítics hi ha massa gent que diu bestieses grans com les exageracions del currículum de Pablo Casado. Però fins fa no massa temps, la cosa es quedava en este nivell. Exageracions, prepotència argumental, asseveracions sense cap base sòlida, algunes mentides malintencionades, altres filles de la supèrbia i la ignorància barrejades... Però en estos últims anys, la cosa ha anat empitjorant.
Hi havia aquella dreta "pija", "niño pera" que en diuen els castellans. Gent estirada, de casa bona, ben pentinats, amb vestits a mida (ui perdó!), amb estudis i botons de puny. Llepafils, i una miqueta peix bullit. Després vingué una altra generació de populars. Gent més de classe mitjana, conservadors, amb entrada de carro, que parlaven normal, i que miraven amb distància als seus antecessors. Bàsicament, perquè estos els miraven com miraven a les minyones en Up and Down. Tinc una anècdota sobre això. Un any, al sopar de la Regata Puerto Azahar, l'aleshores Ministre Costa, va vindre a la meua taula (allà a un raconet ridícul) a conéixer-me per pura curiositat, com qui va a vore un endemisme exòtic a un zoològic, tot, mentre obviava saludar al grup de destacats populars locals de tres taules més enllà. Eixa era la relació entre "normals" i "pijos" populars.
Ara la cosa ha anat clarament a pitjor. Hi ha una gran part dels seus grups municipals o parlamentaris, dels seus portaveus i síndics, que són uns busca-raons. Unes bronques. Interrompen arrogants els torns dels adversaris. Tant se li val sí és a una comissió, a un ple, un debat, una tertúlia radiofònica, o la barra d'un bar. Per a esta nova generació que arriba a la singularitat havent-se criat en les noves generacions en plural, tot són barres de bar. Tot són crits i males formes. Tots són Hernándo. "Porqué yo lo valgo".
I és que d'aquella gent que es va criar amb La Clave, ja no en queden gaires. Ara la dreta és la que va vore Tómbola abans de tancar Canal 9, i ara veu Sálvame (que de fet és el que li demanen inconscientment al déu de les llistes electorals, sabedors que toquen a poc). No millorarà. De fet, la nova secretaria de Comunicació del PP de Madrid, és Isabel Rábago. Periodista de Sálvame i ex concursant de Supervivientes. Que ara com ara, és el que els hi agradaria ser a tota esta gent el 2019. Clar que Pedro Sánchez acaba de fitxar com a la seua mà dreta a la Moncloa a Ivan Redondo. L´assessor que fins fa poc assessorava a gent del PP i autor intel·lectual de la campanya xenòfoba d´Albiol a l´alcaldia de Badalona.
