El pròxim 2 de setembre farà tres anys des de que el vaixell en el que viatjava la família Kurdi des de Turquia a Grècia naufragara sense arribar al seu destí i la imatge a la platja de Bodrum del cos sense vida d´Aylan -el xiquet de tres anys d´esta família síria- suposara un punt d´inflexió en la crisi oberta per l´arribada massiva de refugiats a Europa.

Des d´aquell moment que va resultar tan colpidor per a l´opinió pública europea, encara segueixen sent milers les persones que han seguit creuant la Mediterrània i molts han perdut la vida en l´intent. Les xifres fluctuen, però podríem estar parlant de més de 12.000 el número de refugiats i immigrants que han mort o desaparegut en estos tres darrers anys intentant creuar des de Líbia, Turquia i Marroc, principalment, a territori europeu. D´ells, almenys 750 són xiquets. Save the Children ja va denunciar l´any passat la manca de voluntat política dels estats europeus per impedir que més persones continuen morint ofegats, entre ells centenars d´infants.

Ara ens trobem davant d´un altre fet que ens ha sacsejat les consciències. La negativa d´Itàlia i Malta a acollir al vaixell Aquarius ha tornat a posar en evidència les diferències sobre immigració que tenen els diferents estats europeus.

Però mentre continue l´emergència migratòria i mentre els estats europeus seuen per trobar una solució, hi ha un fet que no admet demores. Davant una alerta humanitària el primer són les persones i les seues necessitats bàsiques immediates i després les solucions globals.

Ja sé que el cas Aquarius conclou amb la solidaritat d´Espanya -una vegada més- però el problema de l´emergència migratòria continua estan present i sense solució en el curt termini. De fet ahir arribava a Catània (Sicília) la nau Diciotti de la Guardia Costera italiana, amb 937 immigrants a bord i dos cadàvers; tots rescatats davant les costes líbies el passat diumenge.

Però la prioritat a l´Aquarius ha de ser la de salvar les vides de les més de 600 persones que van damunt del vaixell. Després ja vindran els anàlisi sobre si s´han de controlar i com els fluxos migratoris.

La decisió del Govern espanyol ha estat la correcta, ni que siga com a toc d´atenció per a que tots els estats es posen les piles en la recerca de la solució de la qüestió migratòria. Estem parlant de persones, no d´estadístiques.

L´únic lamentable és la passada de frenada d´alguns buenistes progres -com el president Ximo Puig- que atribueixen la decisió de Pedro Sánchez al canvi de sensibilitat produït al Govern espanyol. Ignora el president de la Generalitat Valenciana, no se si intencionadament, que només l´any 2017 a Espanya van arribar via marítima en pasteres controlades en les seues tres quartes parts per traficants, més de 22.000 persones procedents del nord d´Àfrica. I en el que portem d´any han estat 395 les pasteres amb més de 9.300 persones les que han estat ateses per Espanya, moltes d´elles salvades per l´Exèrcit, la Guàrdia Civil, embarcacions de la Creu Roja o vaixells de pescadors que se les trobaven a la deriva.

Només una sectària atribució de superioritat moral per part d´alguns dirigents de l´esquerra és capaç de restar-li mèrits al que sense cap dubte ha estat una feina ben feta per part del nou Govern d´Espanya.

Mentre la Unió Europea no done solucions globals, bé està que cadascú en la mesura que puguem fem el que ens pertoca com a éssers humans. Estem parlant de solidaritat i de drets humans. Ni més, ni menys.