Tard o d'hora, el cinema i la música, dos dels pilars de la cultura popular, havien de trobar-se. I fou més d'hora que tard: allà pel 1955, a La jungla de les pissarres, el rock & roll i Bill Haley & The Comets posaven la banda sonora a l'enfrontament d'un professor interpretat per Glenn Ford amb els seus desmotivats alumnes. Aquestes dos vessants de la cultura de masses estaven destinades a rebolcar-se entre els bastidors i la gespa dels macrofestivals i a generar multitud de criatures belles. Recentment s'ha celebrat a Castelló el CIM, el I Festival Internacional de Cinema. Benvingut! (i si per a pròximes edicions volen programar-hi Mo' better blues» jo content i pagat). Però aquesta benvinguda fa que em qüestione la relació de Castelló amb el món del cinema, és a dir, a més de pel·lícules filmades ací, de la faràndula castellonenca i de la petja en el nomenclàtor (jo, jo, jo, el carrer de Deán Martí), sabent que cada context produeix un tipus específic d'imatge, podríem preguntar-nos si, en 2018, som o no som una ciutat cinematogràfica.

D'entrada, el que sí que som és una ciutat molt fotografiada, tot i que escassament fotogènica. Evidentment, no som Nova York. Allí tot és nítid, com vist a través d'un gran angular. Per a la càmera, és una ciutat accessible a l'instant. Si férem una retrospectiva de Martin Scorsese ens adonaríem que qualsevol imatge de qualsevol racó és reconeixible al moment com a part de Nova York. En canvi, Castelló és una ciutat a la qual una imatge no l'abasta, que sempre dóna la sensació que s'amaga. Si fem un recorregut per Castelló, notem que els escenaris són anònims, que l'eclecticisme domina en els carrers, característiques aquestes que fan que puguem fer-la passar per qualsevol altra ciutat. I ahí tenim un avantatge que podríem aprofitar per tal de destacar la nostra essència cinematogràfica. En una ciutat amb pocs edificis que tinguen més d'un segle i de la història dels quals sabem el que sabem, un lloc, un espai pot esdevenir històric només perquè allí es va rodar una escena. Per als llocs, com per a les persones, eixir en pantalla es converteix en substitut de l'èxit. Per això una possible solució seria fer el que ha fet Víctor Colomer al seu Calendari de Barcelona 2018: barrejar imatges conegudes de la ciutat amb imatges del món del cinema. Són dotze composicions, dotze icones del cel·luloide presents en el nostre imaginari però traslladades a un espai local. Així, el mes d'abril està representat per una de les seqüències de El son etern, de Howard Hawks, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall. Colomer els asseu en una taula d'un dels restaurants amb més solera del centre de Barcelona, Casa Alfonso.

I a partir d'ací, hauríem de cavil·lar les escenes. Jo m'imagine un mes de març, per exemple, mostrant Boris Karloff i Marilyn Harris en Frankenstein (1931), de James Whale, en una imatge bucòlica del monstre desfullant una margarida a prop de la xiqueta en el paratge del Molí de la Font, amb el Castell Vell al fons. O un finestral del carrer sant Fèlix l'angle del qual observe molts dies en fer cerveses i que suggereix una veu engronsada que repeteix amb to atiplat: " Norman!, et dic que no! Que no dugues robopilinguis a sopar!" davant un Anthony Perkins estupefacte. Però la meua composició favorita seria un pla seqüència de Linda Lovelace, la protagonista de Deep Throat, quan vista el Dr. Young i aquest li diagnostica que la seua zona erògena és a la faringe i no a l'entrecuix. I de fons, les campanes Tàfol i Lledó repicant sobre un Fadrí fàl·lic a punt de l'èmesi, enlairant-se com els míssils de Kim Jong-Un.