Crec que ningú se sorprendrà si diem que el futbol és la religió que actualment més seguidors té en el món. Si això està bé o està malament, és una cosa que ha d´avaluar cadascú. A mi, particularment, el futbol m´agrada. I no d´ara. De menut, ja m´agradava, igual que més avant m´agradarien les dones: i tot va ser de sobte, sense cap explicació, sense haver d´exercitar les meues facultats crítiques, sense posar-me a cavil·lar en el dolor i en els ensurts que l´experiència em comportaria.
I ja que estem vivint l´experiència del Mundial de Rússia i diumenge el Castelló es juga l´ascens a 2ª B, veient que la massa social i la facció orelluda trau múscul, em pregunte quin impacte ha tingut l´equip de futbol en l´imaginari col·lectiu. Hem jugat finals de copa, ascensos i descensos, hem patit abandó institucional, hi ha hagut jugadors mítics, i diversos camps de futbol però quants textos ha produït el CE Castelló on ens puguem llegir i ajuden a formar-nos una mitologia i un mapa mental albinegre? Algun llibre, un parell de relats i alguna cançó. Poca cosa per a un club quasi que centenari que és dels pocs símbols que encara cohesionen la ciutat. De fet, si seguim així arribarà un dia en què més d´una persona creurà i afirmarà que el «Pam, pam, orellut» és una inspirada frase de mercadotècnia i no un lema que pertany a una dimensió espiritual i sentimental que ens explica com a col·lectiu.
Afortunadament, els cronistes esportius, i això que les patums no els fan massa cas, han fet la seua aportació i han ajudat a superar el desprestigi intel·lectual del món del futbol, perquè en aquest món del futbol, hi ha relat. Mentre que l´esport exhibeix grans ídols, la literatura retrata la misèria dels seus actors.
Quan s´escriu sobre futbol, s´escriu sobre persones. Sobre els herois del terreny de joc, mimats i sostovats, adorats i vilipendiats, sotmesos a pressions tan brutals com absurdes, i sobre la massa anònima de la grada, que aboca en l´esport pulsions molt complexes: des de la voluntat de pertinença a la sublimació de la pròpia existència a través d´herois en pantaló curt. Es pot fer bona literatura amb una jugada o un gol. I de fet, es fa. Igual el que passa és que som una ciutat que llig poc.
I parlant de llegir, el col·lega Mingo Llorens va proporcionar-nos dos anys de «Marca. Semanario gráfico de los Deportes», anys 1941-1943. Són dos volums enquadernats a la manera de les hemeroteques, amb el tacte i l´olor del paper vell, que ens ajuden a entendre un poc l´esgalladora penúria en què va viure aquella generació de castellonencs. Per aquestes pàgines desfilen el Sevilla dels Stuka, anuncis d´empreses alemanyes com Bayern i Telefunken, esport i instrucció, la supremacia de l´home de Castella, molts personatges vinculats al nazisme i al feixisme europeu i una estètica deutora d´»Olympia», de Leni Riefenstahl. I una història futbolera se´m va ocorrent. A Batiste (nom fictici, perquè he de posar un nom i Batiste em sona a nom de la Plana), davanter centre i capità del Castelló abans de la guerra l´ha citat el president del club, un trepa envejós i addicte al nou règim que abans de la guerra era el cambrer del club que freqüentava el nostre futbolista.
A pesar d´haver sigut una peça fonamental en l´ascens a primera divisió, la directiva ha decidit que ja no continue en el Castelló. No és que Batiste siga major per a jugar a futbol ni que no tinga qualitat, no. Però al llarg de la temporada s´ha negat a saludar braç en alt les autoritats i això no es pot permetre. A més, feia poc que havia estat seleccionat per primera vegada i cada baló que li passaven el rematava intencionadament fora a més de regatejar els seus propis companys d´equip, amb el consegüent cabreig de la tropa que governa.
El dia de l´ascens a Primera, Batiste no va fer comentaris tot i que sabia que ja no continuaria. Anà amb els companys a celebrar l´ascens i ja de nit, regressà a Sequiol. Ja en el rectangle de joc, caminà sobre l´herba i la terra fins al cercle central, agafà una pistola i es disparà al cor. Batiste no es va matar per quedar-se sense futbol. Podria haver jugat en un altre club o haver estat entrenador. Batiste es va suïcidar perquè no suportava la idea de no vestir més la camiseta del Castelló, el seu gran amor. Sobre el seu cadàver es trobà una nota dedicada al president: «Quatre paraules, dinou lletres, un sentiment: posa´m una cassalla, mamó»
