Un dels factors que valore en la ficció que consumisc és que em faça reflexionar i que puga interrelacionar-la amb unes altres ficcions. En «Diary of a Teeenage girl», Marielle Heller mostrava la protagonista dictant les seues impressions diàries a un micròfon, dibuixant en un quadern o parlant amb dibuixos animats. M'ha vingut al cap aquesta pel·lícula quan he hagut de ressenyar «El moment etern», uns petits microapunts i posts d'imatge que Carmina Ribés publicà entre mitjan desembre de 2015 i mitjan setembre de 2016 amb un propòsit: segellar el pas físic d'una persona pel món i per la vida.
Ja en el paratext inicial se'ns anuncia què és el que hi trobarem: els paisatges naturals i humans, testimonis directes de la seua vida i la petja de dos personatges principals ocults: el pare i la mare. I així, post a post, la nostra autora construeix un discurs ple d'enyorances i sensacions. Per aquest llibre sura un passat, inductor de valors i esdevingut a Almassora en la dècada dels 70 del segle XX, i un present amb la seua quotidianitat i les coses de la vida que ens fan sentir bé. Carmina aconsegueix recollir les sensacions amagades en la seua memòria i donar-les vida, recuperar-les. És un llibre visual, sensorial, aromàtic, ple de llum i ombres. Hi veus la ciutat, el sol, el vent i el cel que improvisen per a un espectacle de llum únic i exclusiu o les bestioletes que posen per a la fotografia; hi sents l'olor de la mar i d'una tomata del tros oberta, empolsada de sal, hi sents les serenates compassades dels grills, el cant d'un gall en plena ciutat que fa que sentes olor de diumenge i de vacances. Els colors també ho enlluernen tot: les fotografies que acompanyen els textos, la llum que s'apodera de les ombres, unes margarides trobades a un mas de Costur. I la llengua, que l'autora modela i paladeja, «una imatge» toqueu-la, oloreu-la, tasteu-la, sentiu-la». Aquest és el paisatge humà i físic de la nostra autora, on cada element és referenciable, transsubstanciable, on tot pot assolir contingut literari: els saquets d'espígol que perfumaven els calaixos, els diumenges freds dels setanta plens de taronges dolces o mandarines de pinyol, o que Aina la recorde com la tia que va estar a prop de la nostra autora des del dia que va nàixer. «En la vida ens trobem que només tenim una cosa: tenim l'obligació d'acceptar i continuar, les coses de la vida que ens fan sentir bé són les que hem aconseguit posant-hi il·lusió, passió, convicció i responsabilitat», diu en un moment del llibre. Hi ha elements d'aquest text que em recorden l'austeritat de Marc Aureli, la senzillesa del cinema d' Ozú o, fins i tot, aquella ficció retrospectiva on les coses fan olor de tot el que és vida. Les citacions de Martí i Pol, Pessoa o Saint Exupéry, entre altres, s'entrellacen amb les referències explícites a l'associació Adona't, la Conlloga o els professionals que enriqueixen la qualitat de vida dels malalts d'Alzheimer i dels familiars que en tenen cura en una mena de psicogeografia, de mapa mental basat en afectes i desigs que conformen aquesta intimitat narrada que és «El moment etern».
Per «extimitat» Lacan entenia allò més íntim, allò que només es pot reconèixer com a exterior d'un mateix; hui en dia apliquem el concepte a la vida privada que atribuïm a les nostres representacions virtuals com si foren nostres (i potser ho siguen). La necessitat és la mateixa: traslladar del nostre cervell a un altre lloc allò que ens inquieta, obsessiona, interessa. Aquest lloc pot ser un quadern, un arxiu word, una xarxa social. A mi em va arribar en format de llibre. Moltes gràcies pel llibre, Carmina.
