Doncs ja està. Per fi Pablo Casado ha guanyat lícitament un títol, President del PP. El va guanyar amb una aliança de perdedors, molt del gust de la portaveu municipal si li garanteix cadireta a Madrid, i durament criticat quan la condemna a l'oposició. Bo, ells li'n diuen aliança de perdedors, la resta de la gent «sistema democràtic». Fins i tot Rita Barberà li deia així quan li servia per ocupar l'alcaldia de València. El qui s'ha quedat amb un pam de nas és el president provincial, que com s'ha fet palès no representa el sentir de la militància, ni tan sols dels seus compromissaris. Perquè en el seu micro regne va guanyar Casado, a diferència de València i Alacant. Així que s'havia quedat sense plaça. Però ell és un autèntic supervivent. Ha sobreviscut a Zaplana (en presó), a Fabra (ja ha eixit de la presó), a Camps (sembla que va camí de la presó), i a Moliner que se'n va a casa. S'ha publicat citant fonts del partit, que va negociar la seua incorporació pel seu compte, al marge de l'estructura provincial, aconseguint una cadireta plegable de quarta fila.

En tot cas, el sotrac al PP valencià ha estat gran. A Alacant, l'outsider César Sánchez, que donà suport a Cospedal, ha fet valer la segona volta per convertir-se en l'home fort al sud. Això descol·loca (vull dir que no podran col·locar) a José Ciscar, que feia mesos que esmolava l'eina. A València també ha emergit una altra figura, la de Luis Santamaria, que donà suport a Casado, a diferència de la demarcació. Les tres presidències provincials van apostar per Sáenz de Santamaria, i les tres han quedat desautoritzades. València i Alacant perquè Santamaria pergué el Congrés. La de Castelló doblement, perquè a la província guanyà Casado.

Vist des d'on jo ho veig, el principal perill de tot això és que guanya la branca més dura. No només ideològicament, sinó també en formes i actituds. La mala educació desacomplexada. Les males formes. I també l'antivalencianisme militant. L'única referència de Casado al País Valencià en el seu míting-discurs al seu congrés, va ser per criticar la política lingüística. Res no va dir de millorar el finançament, les inversions... No. Només va qüestionar l'ús del valencià. Cosa, d'altra banda, que és el leitmotiv de César Sánchez, que té per costum dur als tribunals tot allò que fa referència al valencià. I amb la connivència de la sala més ultraconservadora, acientífica i polititzada del TSJ, l'home ha regalat alguna victòria temporal i parcial al seu partit...

L'antivalencianisme, la posició frontal contra l'ús públic del valencià a l'administració, a les escoles, és també part de la columna vertebral de l'actual PP local. Fins i tot Gimeno que va arribar on va arribar per liderar una associació en contra del valencià, era més contemporitzador que l'actual bancada municipal. Incloent el que els mateixos companys senyalaven com una mena de frivolitat catalanista quan Moliner va convèncer a A. Fabra de portar en llista a aquell profe de gimnàstica que deia haver llegit a Popper. Més durs que al que van fitxar per compensar eixa «perillosa deriva», i que havia liderat l'extinta UV a la ciutat. I és que clar... Tot i que parlen (ho faran encara?) d' «alianza de perdedores», el cert és que van perdre 7 regidories de 15 i un 40% dels vots; mentre emergia un improbable Ciudadanos que és la excentricitat electoral més gran que mai ha passat a esta ciutat. I sóc amable, que la portaveu del PP els va definir en un plenari com a «tontos útilies». I per recuperar els vots perduts que parcialment van preferir als «tontos útilies» que als corruptes inútils, la llengua és un bon camp de batalla. Creuen al PP.

I tot això passa amb la perplexitat de la presidenta del PPCV que va recriminar en mal to a Casado, la incorporació del molt crític Betoret, que és una altra pedra en la seua sabata. Bonig ho té cru, va jugar, públicament, a la indefinició, i segurament en política és el pitjor que es pot fer, perquè en política, com en la poesia, cal definir-se. «Maldigo la poesia de los que no toman partido» deia Celaya. I Bonig té molt mala rima.