Conta Manuel Vicent a «León de ojos verdes» que el primer biquini que es va veure a Benicàssim, allà per la dècada dels anys 50 del segle passat, era el d'una nimfa rossa de 15 anys anomenada Brigitte Bardot de la qual ell es va enamorar. Segurament, la voluptuosa BB fou la principal culpable del priapisme i de l'onanisme de l'escriptor de la Vilavella i del de la majoria dels seus companys de generació. Ara bé, que el de la Bardot fóra el primer biquini que s'exhibí a les platges de Benicàssim, jo ho posaria en dubte, entre altres coses, perquè ningú encara ha pogut testimoniar que l'amant de Gainsbourg estiguera per Benicàssim. Però tant s'hi val. El que compta és que hi ha un principi de relat. I és que del Benicàssim de Manuel Vicent passant pel Lloret de Mar de «La piel quemada» de Josep Maria Forn, els llocs que s'associen amb les vacances són també un territori creat per la i per a la creació. Hi ha fets comprovables. Hi ha dades objectives. Però també hi ha molta llegenda i molta èpica, que al remat, ja des dels temps de la Grècia clàssica, és una de les maneres més efectives d'explicar la fundació d'un lloc.

Fa unes setmanes, em van proporcionar tota una sèrie de documentació, díptics, fullets i imatges del fenomen del turisme al País Valencià durant els anys 50 i 60 del segle XX. No sóc una persona immune a la nostàlgia i, com qualsevol castellonenc de la meua edat, puc caure en la remembrança melancòlica de les meues vacances amb un toc criptoèpic del tipus «no moríem d'insolació», «ja no fan pel·lícules com aquelles» o «les tomates sabien a tomata». Ja fa prou de temps que vaig enterrar la meua infància i joventut sota l'arena, però abans que un problema, com ja s'esdevé a molts indrets i ens ho recorda la premsa, el turisme va ser qualificat, a tot el país, com un miracle. En qualsevol procés de transformació i legitimació, les imatges tenen un paper fonamental. El turista, al cap i a la fi, viatja per a contrastar si el que veu en la realitat i el que aconsegueix captar amb la seua pròpia càmera s'assembla al que hi havia en el fullet.

El relat oficial va vendre (i continua venent) que el desenvolupament turístic va actuar com la principal força modernitzadora i, per tant, va contribuir a generar la massa crítica antifranquista que després s'empoderaria en la democràcia. L'argumentació és bona, i fins i tot ha estat eficaç, però no me la crec. Més que força modernitzadora, el turisme va beneficiar econòmicament el tardofranquisme, això és un fet. I la gran pregunta, i això Trump ho sap, des de quan com més lliure és el mercat més lliure és la gent? Hi ha dos imatges que m'ho aclareixen. Enfront del mite, sostingut sobre un grapat d'anècdotes protagonitzades per capellans educats i formats en la contrareforma, que el règim franquista s'oposava al llibertinatge representat pel banyador de dos peces, la veritat és que la propaganda franquista va acabar assimilant-se amb la comercial amb alguns anys de diferència i adoptà el reclam de les turistes en biquini en iconografies que clarament recorren a la sensualitat del cos femení com a mobilitzador del desig.

Per tant, la sueca i el biquini com una forma d'oposició al franquisme, a no ser que fóra per la via lúbrica, no la veig per cap banda. En la iconografia del boom del turisme, el pi mediterrani autòcton va ser substituït gradualment per la palmera, que representava paradisos exòtics per als turistes europeus. Parlem de la tropicalització de les platges valencianes. I de la platja deserta amb un pinar que arriba fins l'arena, passem a una platja habitada en la qual el focus es trasllada del paisatge al cos del (i més habitualment la) turista. ¿En això va consistir la modernització de la societat gràcies al turisme? Uffff, la racionalització fora de context, combinada amb esguitades de populisme i borumballes de conceptualització fal·laç poden fer que qualsevol «petxinada» d'ahir sone raonable. Fins i tot, sonen a veritat absoluta. Si açò li ho arriben a comentar a Habermas, ja li hauria entrat mal de ventre....