Com es nota ja la calor de l'estiu! Tot el dia amb el cos apegalós, somnolent, i amb les poques idees que se't puguen ocórrer bullint-te al cervell i fent xup-xup, com si estigueren al bany de Maria. Però això no vol dir que, com en les pel·lícules d' Spike Lee, qualsevol espurna provocarà un incendi. No. S'ha de saber traure profit a la canícula. La lectura durant l'estiu i en la ciutat constitueix una cosa que si haguera de definir-la, estaria entre la materialització del somni utòpic i el «paradís mahometà» al qual es refereix John Donne en un poema immortal.

Cada vegada m'agrada més l'agost, amb la ciutat buida, amb un ritme engronsador, amb penombra de persianes i personatges proustians. I he disfrutat aquests primers dies del mes amb la lectura de «El café sobre el volcán», una novel·la de Francisco Uzcanga més que recomanable que historia el Romanisches Café de Berlín durant els convulsos anys en què Alemanya passà de la hiperinflació galopant i el trauma de Versalles a l'ascens nazi al poder. Aquell era un local antagònic a les cerveseries bàvares on germinà el nazisme i representava tot allò que els de l'esvàstica odiaven: el cosmopolitisme, la modernitat, la literatura d'asfalt.

Un local per a automanifestar-se, per a exhibir-se, per a deixar-t'hi caure si volies ser alguna cosa en aquell Berlín efervescent. Però no ens posem literats, que després diuen que m'assemble a les patums locals. Hui vull defensar el bar, aquest establiment de tota la vida. Pense que «el bar» com a concepte és un gènere que va oblidant-se a Castelló. Costa Déu i ajuda trobar-ne un que valga la pena. I no em referisc a les barres i taulells de prestigi que t'aventen dos euros i mig per una cervesa, ni a la collonada del gastrobar, un invent que mai de la vida haguera d'haver existit. Pense en els bars senzills, diguem-ne simples, si voleu. Locals que tens a prop del treball o de casa i on fas punta a diari, tant s'hi val que siga a prendre café o a fer-te una rua. És a dir: un bar de barri, d'aquests que quan passes per la porta res et fa pensar que estàs davant un lloc especial.

Un bar d'aquells que tenen la barra d'inoxidable, un mobiliari bàsic però pràctic, estovalles de paper i un taulell amb productes del terreny. Un bar que no tinga un cuiner glamurós però que el cambrer et servisca el que has demanat, per exemple un gintònic curt de ginebra i et duga això, no la mesura que ell han pensat que et convé beure. Bars on pagues tres euros per un vermut i una conserva de qualitat i que la colla no et qualifique de hipster. Bars que no treballen les espumes, aires, esferificacions i els contrastos de temperatura. Que et puguen recomanar un nou vermut i no almívar d'hibiscus en un mojito. Bars que siguen bars i no una església on el cambrer travestit de summe sacerdot oficia la beguda.

No és que siga un nostàlgic, però reflexione sobre els establiments que han anat desapareixent de la ciutat. Cada setmana s'obrin negocis de qualsevol tipus i van desapareixent els comerços de tota la vida, aquells que feien que cada barri fóra especial i distint. Rodejats com estem de cafeteries, tendes de tot a un euro i restaurants de sèrie B, els bars de tota la vida resisteixen al pas del temps i aporten un toc de realisme bukoswkià necessari en aquests temps de begudes energètiques i hooligans posats a polític. Un bar és el reflex d'una societat. De tot el que hi canvia i del que no. Abans, eren de jugadors de guinyot i sardina de bóta i pebrera que regentaven matrimonis d'ací; hui, són els mateixos bars però regentats per famílies xineses o romaneses. Abans, per exemple, era el Dario; hui, les bielorusses. Els bars segueixen i seguiran ahí perquè nosaltres, els qui estimem les trobades, continuem ahí.