s amb motiu de la construcció del la línia ferroviària des de Castelló fins a Tarragona al 1872 que l´enginyer Joaquín Coloma Grau, responsable del tram Castelló-Benicàssim-Ulldecona, decideix construir una mena de caseta per estiuejar en la platja de Benicàssim. A partir d´eixe moment, moltes famílies benestants de Castelló i València van seguir el seu exemple i encara que en un principi eren vivendes senzilles, a poc a poc, es van anar construint altres que cridaven l´atenció per la seua elegància i majestuositat fins el punt que a aquest lloc se´l coneixia com el "Biarritz levantino" i curiosament estava dividit en dues zones: des del Voramar fins a l´Almadraba li deien "el infierno" degut a la gran activitat que hi havia amb les tertúlies i els balls; i des de l´Almadraba fins a la Torre de Sant Vicent era coneguda per "Corte Celestial" donat que els seus habitants eren molt més assossegats. Ambdues estaven separades per un xicotet jardí conegut com el "Limbo" o "Purgatorio".
Durant la Guerra Civil, les villes de Benicàssim van acollir l´hospital de les Brigades Internacionals així com l´Exèrcit de Maniobra Republicà —entre final d´abril-juny del 38—, i el Cuerpo de Ejército de Galicia un colp van entrar els revoltats del general Aranda.
El pas de la via del tren i la carretera nacional València-Barcelona així com el fet que la majoria de les villes estaven desocupades perquè els seus propietaris van fugir a l´inici del conflicte bèl·lic, feien d´aquest lloc un enclavament perfecte per aquest fi. Cada villa tenia la seua funció: biblioteca, tanatori, menjador, dormitoris.... A més, els internacionals van canviar el nom a les villes per altres de marcat caràcter polític. Així, Villa María es deia "Dimitri Pavlov" (general soviètic), i en ella es trobava la sala de raigs X i una de les dues sales d´operacions que hi havia en l´hospital.
Filla de Gaspar Juan Gil i Concepción Herrero Oliver, María es va casar en primeres noces amb Ramón Huguet Segarra, amb qui va tindre un fill, Ramón María. Era el seu marit un home de gran cultura: doctor en Filosofía y Letras, Acadèmic de la Real de San Fernando, secretari de la Junta Provincial de Monuments i perit en assumptes arqueològics entre altres. Militava en el partit republicà al igual que el seu pare Gaetà Huguet Breva i el seu germà Gaetà. Malauradament va morir el 9 de març de 1917 als 37 anys.
Anys després, es va casar en segones noces amb Francisco León Font de Mora. Pertanyent a una família benestant —fill de Consuelo Font de Mora Giner i Cerdán de Landa i Pérez, més coneguda com la Mayorazga—, tenia relació en diferents sectors com els de la ramaderia i l´agricultura així com una gran activitat social; de fet, va ser un dels presidents que va tindre el Casino Antic.
María, va ser al llarg de la seua vida una de les dones més representatives de la societat castellonenca col·laborant en les institucions de més solera. En el moment de la seua mort era Presidenta d´honor de l´Assemblea local de la Cruz Roja.
Després d´una llarga infermetat, va morir el 15 de juliol de 1960 a causa d´un carcinoma de mama. El seu enterrament va ser un dels últims, sinó l´últim de classe "general" que era el més pompós i fastuós dels tres tipus que hi havia en eixe moment. El cadàver en caixa de caoba amb empunyadures de plata, anava cobert amb una bandera nacional i altra de la Cruz Roja, sent traslladat —a les esquenes de membre d´aquesta entitat—, des de la casa mortuòria ubicada en la plaça de la Pau fins a l´església Major de Santa María.
A banda de la família, presidien l´acte l´alcalde de la ciutat José Ferrer, Ramón Boera, Carlos G, Espresati, Ezequiel Dávalos i Fernando Sanz de Bremon entre altres personalitats. La van soterrar en el panteó familiar propietat del seu avi Domingo Herrero (qui dóna nom al carrer), que fou catedràtic i director de l´antic institut de Castelló així com alcalde de la ciutat.
Era habitual els panteons
Encara que la mort iguala a les persones, no així el lloc on són dipositades les seues restes. De fet, en un mateix cementeri es poden veure des de fastuosos panteons fins ximples nínxols o fosses comunes per no parlar dels que per falta de renovació del terreny van a parar a l´ossera. I és que generalment, era habitual en les famílies adinerades, que els mateixos arquitectes que els feien les cases en vida, també els construïren els panteons on descansarien tota l´eternitat.
Aquest és el cas de María, donat que tant la villa on estiuejava com el panteó familiar que Paco León va manar reformar en 1950, va ser obra de l´arquitecte Francisco Maristany Casajuana que va ser arquitecte municipal de la ciutat i qui va projectar edificis emblemàtics com el Mercat Central, la reforma del Casino Antic, l´estadi Castàlia amb la torre Maratón, etc...
El panteó oratori d´estil classicista amb decoracions de bronze en la façana i porta de ferro meravellosament treballada on descansa María avui, no té res a en
