No sé si vostés coneixeran a un grup argentí anomenat Bersuit. Quan jo era jove el grup va aconseguir cert èxit en Espanya i fins i tot va actuar en el Viñarock, el festival alternatiu de música punk, rock i combativa per excel·lència. Siga com siga, aquest grup tenen una cançó, Sr. Cobranza, que en una de les seues estrofes repeteix la pregunta que dóna títol a aquest article, «¿y si no el sistema qué? ¿y si no el sistema qué?».

A mi eixa pregunta em tenia obsessionat, no podia deixar de donar-li voltes a la pregunta i a la cançó. És a dir, més enllà del treball que fem per la justícia i la igualtat, per la redistribució de la riquesa i per l´existència d´ascensors socials que ens donen a tots, les mateixes oportunitats, més enllà d´això, podem tenir altre sistema que no acabe amb els recursos medi ambientals i que no cree desigualtats? I la pregunta en qüestió, quin o com seria que és el que anem a fer o com ens organitzem quan no tinguem "el sistema"?

Últimament aquesta pregunta torna recurrentment al meu cap. En una mateixa setmana podem llegir la notícia que el port de Castelló ha d´obrir altre moll per la indústria del taulell i que el 40% de les contractacions del mes de juliol han sigut a temps parcial.

Les xifres del Port ens diuen que estem produint i exportant al mateix nivell que el 2006 i el 2007, però les xifres de la Seguretat Social i de l´atur, ens diuen que estem lluny dels nivells d´ocupació d´aquells anys.

Les nostres relacions laborals canviaran i poc o gens parlem d'això. El govern del Botànic, per fi, després de molts anys de demanda del mercat de treball, comença a perfilar una Formació Professional digna. Però ens trobem a un sistema oblidat i amb falta de recursos.

A banda de la crisi del mercat de treball i com afecta tot això al nostre sistema social, està la crisi ambiental. Una qüestió transcendental per sobre de tot i a la que mai acabem de donar-li la importància que té. De la que no sabem veure les conseqüències. I a la que no sabem actuar amb solucions de soca arrel que capgiren aquesta deriva que ens porta a un punt de no retorn.

Disculpen si el meu article té un punt d´«agorero» i catastrofista però massa vegades tinc la sensació que ens perdem en temes peregrins, que no són vitals, que tenen una importància relativa i al mateix temps deixem d´esquena debats profunds, de llarg termini, i el pitjor que podem fer davant d´un problema és no prestar-li atenció, fins que la realitat siga tan gran que ens passe per damunt i ens vegem en una situació en la qual la nostra manera d´existir i de viure no siga sostenible.

Sóc conscient que el govern del Botànic ha ficat a les persones en el centre de les seues polítiques. Per fi hem tractat l´educació, un dels pilars de l´estat del benestar, des de la perspectiva que mereix. Ara tenim més personal docent que abans de la crisi, el que ens permet una millor atenció a l´alumnat i per tant una millor formació. Les beques de menjador, les aules de dos anys, les beques salari, els llibres de text gratuïts del xarxa llibres, tot està enfocat per garantir els ascensos socials, el mèrit i la capacitat, enfront dels màsters per encàrrec.

Prompte la inclusió social, serà també un dels pilars de l´estat del benestar i Conselleria, amb ajuda dels ajuntaments, està liderant una xarxa per no deixar a cap membre del nostre veïnat en l´estacada. La llei de Renda Valenciana d´Inclusió en el futur tindrà unes funcions i un abast molt més gran del que ara ens plantegem.

Però més enllà d´aquests treballs, ens calen altres canvis, altres canvis que siguen alternativa a aquest sistema que crea desigualtats i acaba amb el nostre medi ambient. I el més important, ens cal crear consciència d´aquesta necessitat, imaginar un món millor i ser conscients que sols nosaltres el podem fer realitat.