Txecoslovàquia va ser un dels països que a la II Guerra Mundial va patir les agressions del nazisme, per després acabar sota la dominació del comunisme sotmés a la Unió Soviètica.

El passat dilluns se van complir 50 anys de la famosa Primavera de Praga, un esforç per construir el que en el seu moment es va anomenar 'socialisme amb rostre humà', que superara la lògica del totalitarisme comunista i permetera una nova expressió política.

Al començament de 1968, al Comité Central del Partit Comunista, Alexander Dubcek va adoptar un nou 'programa d'acció' que obriria el pas a nous partits polítics i a futures eleccions, posava fi a la censura i ampliava la llibertat de premsa. En la pràctica era acabar amb el règim comunista, representant una 'tercera via' de socialisme democràtic, desconegut dins de l'òrbita soviètica.

Com era previsible, Moscou no es va mostrar indiferent i això implicava prendre mesures de caràcter militar. Al començar l'agost de 1968 el líder soviètic Breznev va marcar doctrina, tal i com relata Tony Judt en Postguerra. Una història d'Europa: «Cada partit comunista és lliure d'aplicar els principis del marxisme-leninisme i del socialisme al seu propi país, però no és lliure de desviar-se d'eixos principis si vol seguir sent un partit comunista perquè això afecta directament a tots els països socialistes».

Esta doctrina teòrica es va plasmar el dia 20 d'agost: les tropes del Pacte de Varsòvia i els tancs soviètics entraven pels carrers de Praga.

I és que com de forma crítica el dramaturg, intel·lectual i president democràtic txec, Vaclav Havel, va assenyalar: «El sistema comunista és un sistema totalitari, ja fóra el 'rostre humà' de Dubcek o el gangsterisme del règim de Pol Pot. El caràcter totalitari del sistema entra en conflicte amb la tendència intrínseca de la vida cap a la heterogeneïtat, la diversitat, la singularitat i la pluralitat».

A partir de la Primavera de Praga, mai més seria possible sostindre que el comunisme descansava en la voluntat popular. Els tancs van poder detindre el procés i reprimir la dissidència, però en la pràctica la victòria militar va ser una profunda derrota moral del socialisme real, que mostrava que el seu poder sols podia sostenir-se per la força, però mai per la convicció dels ciutadans.

El socialisme real va ser l'estàndard sota el que es va assassinar a desenes de milions de persones i es va sotmetre a centenars de milions d'individus. Però per a un jove de menys de trenta anys, la Unió Soviètica es va desmembrar quan acabava de nàixer i els únics comunistes amb els que s'ha creuat són els seus professors de la universitat.

Per a un major de quaranta-cinc anys el socialisme real significa gulags; per als joves de menys de trenta, vol dir uns tipus de mitjana edat, avorrits però inofensius amb barba i doctorats.

I això és sens dubte una errada del sistema. Només una manca de coneixement històric en les noves generacions pot permetre que algú puga comprar com a nova una mercaderia caducada i com a bo un producte fallit com és el comunisme.