1918 va ser un any luctuós per a Castelló. D'una banda, la I Guerra Mundial va repercutir negativament en el país malgrat la seua neutralitat. D'altra banda, l'epidèmia de grip que assolava Europa, coneguda popularment com La Cucaracha per com de ràpid s'estenia, o també mal anomenada Gripe Española perquè la premsa va fer més ressò a Espanya al no estar en guerra, també es va propagar per la província de Castelló i va provocar nombroses víctimes mortals. I, quan semblava que la malaltia estava arribant al seu termini, una nova desgràcia sacsejà la ciutat. Aquesta vegada va vindre donada per una falsa alarma d'incendi al cine La Paz -posteriorment conegut com a cine Rialto-, que va provocar la mort de 21 xiquets i d'un soldat que tractava d'ajudar-los a eixir.
El 17 de novembre de 1918 havia començat la sessió en horari infantil. La primera part de la pel·lícula «Los huérfanos del puente de Nuestra Señora» es va projectar sense interrupció, però durant la segona es va trencar la corretja transmissora, la qual cosa va fer que durant el llarg espai de temps que va transcórrer per solucionar el problema, els xiquets que estaven en la galeria de dalt, impacients, començaren a cridar, a picar de peus i a descarregar els paraigües a sobre de les baranes. Com que passava el temps i no es reprenia l'espectacle, fins i tot el públic de butaques es va esvalotar i alguns van encendre mistos per fer llum, fet que va provocar que algú, per voler fer una gràcia, cridara ¡fuego, sálvese el que pueda!, la qual cosa va motivar una estampida amb el resultat de les 22 morts abans esmentades.
La notícia va córrer com la pólvora i de seguida es va congregar al carrer una multitud de persones. La visió del que estava passant era indescriptible: els pares buscant els seus fills; els germans i altres familiars cridant desesperadament els seus i espentejant les tropes de la Guarnició dels soldats de la caserna de San Francisco i la Guàrdia Civil que estaven acordonant la zona.
Es van improvisar diferents locals per dur els morts i els ferits perquè els metges els pogueren atendre millor i d'aquesta manera evitar més defuncions. Entre aquests locals estaven l'Ateneu Radical, la impremta de Joaquín Barberá, el taller de Baltasar Lavall, la farmàcia de Joaquín Gómez i la casa de menjars de Mariano Martí. Tant els xiquets com el soldat van morir per asfíxia, per compressió ràpida i quasi instantània, i cap tenia ferides ni internes ni externes.
La capella ardent es va instal·lar a l'oratori de l'Hospital Provincial, per on van ser contínues les visites tant de personalitats com de gent del poble que volia donar el seu condol i acomiadar les criatures.
L'Ajuntament va convocar una sessió extraordinària on es van prendre mesures respecte de la tragèdia, com suspendre la funció del Teatre Principal així com el banquet que havia organitzat el Círculo Mercantil per commemorar el triomf dels Aliats en la I Guerra Mundial. També es va acordar donar sepultura a totes les víctimes juntes en un lloc determinat del cementeri, a fi d'erigir més endavant un mausoleu en memòria seua.
A les sis del matí, les campanes de Santa Maria van doblar a morts i una altra vegada ho van fer a les quatre de la vesprada; dues hores abans van començar els preparatius de l'enterrament. Totes les Societats de Castelló es van reunir en els seus domicilis per fer cap posteriorment a l'acte. Quasi totes les cases tenien crespons negres en les seues balconades en senyal de condol i també van acudir-hi corporacions municipals d'altres poblacions, algunes amb la seua banda de músics.
A les quatre va començar la trista comitiva encapçalada pels Boy Scouts, seguits pels bombers i la seua banda de música. A continuació, els orfes de Sant Vicent Ferrer, asilats de la Beneficència, avis pobres amb torxes enceses, representacions de totes les professions i associacions de la ciutat, les quals també portaven cadascuna una corona de flors, la municipalitat i el clergat. Darrere, els fèretres dels xiquets i el del soldat que estava envoltat amb una bandera espanyola i era conduït per l'esquadra de gastadors, aquest amb corones del regiment Tetuan. Els fèretres, coberts de flors, eren conduïts a l'esquena de soldats i joves de l'Sport Club i Obelisco F.C., nens de l'escola i obrers que es van oferir de manera voluntària. El seguici era commovedor, les dones no paraven de plorar i quan van arribar a la plaça Clavé, els fèretres van ser traslladats fins al cementeri també a l'esquena.
Com a curiositat, cal esmentar que un colp acabat el funeral, els regidor que hi eren, es traslladaren al despatx del diputat per la capital, Fernando Gasset, per fer-li entrega de la placa commemorativa de l'acte en què fou declarat Fill Predilecte de Castelló.
L'Ajuntament es va fer càrrec de totes les despeses ocasionades per la tragèdia i, a més, va donar 1.000 pessetes per encapçalar la subscripció feta per poder dur endavant el projecte del mausoleu. El disseny triat, després de traure'l a concurs, va ser el de l'escultor castellonenc Manuel Carrasco, el tema del qual era «Dolor».
A banda de les donacions particulars i de diversos ajuntaments i societats de la ciutat, també es van fer rifes i funcions de beneficència, però no van ser suficients per arreplegar les 6.000 pessetes que costava el mausoleu, amb la qual cosa l'Ajuntament va haver d'afegir-hi al voltant de 800 pessetes més.
Finalment i amb més retard del que s'esperava, l'1 de novembre de 1921, amb la presència de l'alcalde i els regidors, es va poder inaugurar un impactant memorial. L'obra de Carrasco està composta per un obelisc en el centre on hi ha una creu i l'escut de Castelló de 1846, així com la inscripció «Castellón a las víctimas del Cine de la Paz. En 17 de noviembre de 1918». A la part baixa de l'obelisc, una matrona llança roses i als costats estan dues làpides amb els noms dels xiquets i el soldat. Tota aquesta escultura estava tancada per una cadena enganxada a diversos mollons. Aquest any, amb motiu del centenari, l'empresa Nuevo Cementerio ha restaurat el mausoleu i sortosament ja es poden llegir de nou el nom de les víctimese
